dissabte, 23 d’agost del 2008

Retalls d'estiu.

Encara recordo quan a la tornada de les vacances d'estiu a l'escola se'ns demanava fer una redacció de com havien anat les vacances: "Expliqueu-nos què heu fet i on heu anat!" espetava el mestre o la mestra de torn.

"Ara que l'estiu es va apagant a poc a poc, que el dia s'escurça i els turistes van a menys, crec que és un deure fer una valoració de com ha anat la temporada i extreure'n algunes conclusions.

L'experiència del mercat artesanal té una doble lectura. Per un costat, veure que com a municipi hi ha activitats que som capaços de tirar endavant sense complexos i que poden tenir una bona acceptació per part dels visitants. Per l'altra, fer compatible aquesta activitat amb el descans i repòs dels veïns del carrer Major, la plaça Major i els carrers que hi conflueixen.

En aquest sentit és tant important recolzar aquelles iniciatives que ens sembla que poden ser atractives i un reclam turístic per als negocis del poble (sí, però per a tots!), com l'obligació de vetllar perquè això no suposi un greuge als veïns que han de suportar les molèsties (sorolls sobretot) que pot generar aquesta iniciativa.

La temporada vinent és evident que caldrà corregir diversos aspectes que aquest any, en ser la primera vegada que es tirava endavant un mercat setmanal diari, no hem sabut preveure a temps. La freqüència del mercat és un d'aquests aspectes que millorarem, bàsicament perquè correm el risc d'esgotar la proposta poc després d'haver-la començat (i si no que ho preguntin a les parades que han aguantat més d'un mes sense fer ni cinc de calaix!), així com el número d'actuacions i activitats a la plaça Major, excessiu al meu entendre. És necessària la col·locació de dos inflables gegantins que en lloc de ser un atractiu per a la plaça conviden a sortir-ne per ofegament?

L'ocupació de la via pública a la plaça Majór és un altre tema que cal considerar. Si bé gairebé tothom està d'acord que l'estiu a Sant Pere és molt curt i que cal aprofitar-lo al màxim, no és menys cert que les terrasses han de complir amb l'ocupació de via pública que s'acorda amb l'Ajuntament i que això no significa fer un ús lliure i indiscriminat d'un espai que és de tothom i no només dels negocis que en uns moments determinats en poden fer un ús intensiu i, el que és més important, amb ànim de lucre.

Aquest any l'experiència no ha estat bona, com tampoc ho va ser l'any anterior. I val aclarir que en cap cas ha estat com a conseqüència de la inactivitat de l'Ajuntament, per manca d'interès o per no voler buscar el consens amb els restauradors. Contràriament, els acords adoptats amb els titulars dels negocis no s'han complert per una manca de voluntat, la deslleialtat i la deshonestedat per part d'aquests envers els acords verbals arribats amb membres de l'equip de govern al voltant d'una taula en els propis despatxos del consitori. I com podeu suposar, de tot el que dic n'hi ha un bon testimoniatge.

Us imagineu si tots els restauradors o responsables de bars del municipi decidissin lliurement que volen ocupar més espai del que se'ls ha permès? La via pública és de tothom i, encara que sigui veritat que de plaça Major en un poble només n'hi ha una, també és veritat que el deure d'un Ajuntament és treballar perquè tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats de negoci quan s'està utilitzant un espai que és comú. En aquests casos, no s'hauria d'arribar mai a una situació on l'Ajuntament exerceixi les funcions de policia -ingrat paper!-, però serveixi d'avís que no es tornarà a repetir un estiu en què la plaça sigui una política de fets consumats i del mentrestant "qui dia passa, any empeny".

L'altre dia un veí de la zona, ja gran tot i que amb bon criteri, penso jo, em va comentar que la plaça Major havia deixat de ser de la gent del poble, que l'Ajuntament afavoria la col·locació de taules i cadires per als visitants -cosa que ben entesa no té res de dolent- però, en canvi, continuava ell, s'hi han perdut les voreres, els bancs, l'ombra i els veïns no hi van a passejar perquè no se la senten seva.

Amb alguns matisos, però en essència estic totalment d'acord amb ell."

Ja estic senyoreta! -crido mentre escric les últimes paraules, li entrego la redacció i penso que per a l'estiu vinent cal progressar adequadament...-

dilluns, 11 d’agost del 2008

No hi ha manera de tornar a casa.

Hi ha qui es passa mitja vida perseguint un somni, alguns l'assoliran i altres es quedaran a mig camí en la seva recerca. El més important de tot és que, mentre ho fan, aquest és l'al·licient de les seves vides, allò que els omple el dia a dia d'il·lusió i d'un coratge difícil d'entendre.

Viatjar és, en certa manera, buscar permanentment. Alguns ho fan per aprendre del que es desconeix, altres simplement pel plaer de viatjar en si mateix. Hi ha viatges que són físics i altres, més difícils d'explicar, que són mentals. Aquests darrers ens transporten a situacions complexes que ens obliguen a repensar les nostres vides, a adaptar-nos contínuament i, el més important de tot, a sobreviure.

Com tot, hi ha una cara i una creu. Aprendre sempre és positiu, però malgrat tot, no tothom està preparat per aprendre. O, més ben dit, no tothom ha arribat a un punt prou madur de la seva vida per preguntar-se si està preparat per aprendre. Per què? Perquè allò que s'apren sovint no agrada i ens obliga a enfrontar-nos a pors i temors.

Quan es viatja el pitjor és la tornada. Per diversos motius: tornada a la vida rutinària, horaris, compromisos, maldecaps, etc. Hi ha altres viatges, però, que deixen una cicatriu més profunda, que no et permeten tornar mai del tot.

Els anglosaxons utilitzen una frase que resumeix perfectament aquest estat: there is no way to go back home, o el que és el mateix, quan s'inicia algun d'aquests viatges no és possible tornar mai més a casa. Quan tornes, ja no ets el mateix i casa teva mai tornarà a ser el que era. Què ha canviat? Vés a saber...

El risc d'emprendre algun d'aquests viatges és saber on et portarà, i per damunt de tot, saber si durant el trajecte serem feliços. Viatjar té aquestes coses, sabem l'origen i el destí però casa nostra no tornarà a ser mai la mateixa i nosaltres potser tampoc.

I malgrat tot, continuem viatjant, continuem aprenent i continuem intentant ser feliços sense adonar-nos que no hi haurà manera de tornar a casa.