Paisatge.

Per tal que no hi hagi malentesos, vagi per endavant que sóc fill de pagès i membre la Junta rectora de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, en qualitat d'Alcalde de Sant Pere Pescador.

La pagesia, però també la ramaderia i la pesca, ha permès portar una vida digna a moltíssima gent de Sant Pere i, en particular, ha permès donar-me una formació que avui en dia puc portar a la pràctica.

Sant Pere és conegut per la qualitat de la seva fruita dolça, d'on en destaca la poma golden, que forma part de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Poma de Girona, una de les més reconegudes de Catalunya, si no vaig errat.

L'espai agrícola i, per extensió, l'espai agrari és un dels elements indestriables de la identitat del poble. Algú em pot dir que les identitats són canviants i dinàmiques, no estàtiques, i jo respondré que hi estic completament d'acord.

Precisament per aquest motiu, a poc a poc el poble ha vist conviure durant moltíssims anys els camps amb un potentíssim sector turístic representat per càmpings de reconegut prestigi internacional. Pels que no ho sàpiguen, mai de la vida hauria estat possible assentar en un territori com aquest 7 càmpings si no hagués estat pel fràgil equilibri entre el medi natural existent i l'atracció que això representava pels campistes en busca d'un tipus de vacances en llibertat, per dir-ho d'alguna manera.

Els camps florits són part del paisatge de la plana empordanesa, un element identificatiu més de la comarca, tal i com també ho són les construccions de pedra seca a l'Albera o al Cap de Creus. Els uns són patrimoni agrari natural, els altres patrimoni cultural i arquitectònic. Els primers, com a mínim, formen part d'un paisatge que ens ha vist créixer a molts i que forma part de la nostra infantesa i, segurament, d'una forma de ser lligada a la terra com a patrimoni que cal defensar.

Suposo que el més fàcil és anar contra el més flac. El sector primari no passa per bons moments, però tampoc és just que només pel fet que encara queda quelcom a preservar, al terme municipal de Sant Pere tothom hi vulgui dir la seva. Amb tanta normativa, al final serà impossible aclarir-s'hi. De tants informes que s'hauran de demanar, serà inviable fer-hi res, que pel que sospito és allà on es vol arribar.

Un exemple. Des de l'Ajuntament s'està tramitant un Pla especial de masies i cortals per regular el creixement d'aquestes edificacions i els usos complementaris als ja tradicionals de la pagesia i la ramaderia (entre els quals el turisme rural). Què passarà si s'aprova l'avantprojecte del Pla especial dels aiguamollls? Doncs molt senzill, a poc a poc ens diran quin tipus d'agricultura es pot fer i quin no, alhora que ens impediran substituir l'activitat agrària per cap altra que no sigui la que ells consideren tradicional, és a dir, les closes, les pastures i els arrossars.

Així doncs, ara hi ha qui ens vol imposar que el paisatge és una altra cosa. Un paisatge entès des del que alguns creuen que hauria de ser i, dissortadament, pensat a moltíssims kilòmetres del territori. Ens equivoquem sempre allà mateix i no n'aprenem.

És cert que el paisatge del que us parlo ha estat transformat per l'home. I què? Què hi ha de dolent en això? No oblidem que hi ha qui viu al territori gràcies al territori. De què carai ha de viure la gent sinó? Segurament no tenim memòria històrica, però que no recordeu que encara queden espais per protegir gràcies a la ferma voluntat de la gent que en el seu moment va apostar per no desenvolupar urbanísticament aquests indrets? Així és com els paguem la seva integritat?

Què volem ara, crear sortides a la natura a través de reserves sense tenir en compte la gent que fa anys que es dedica a mantenir els camps nets en finques de la seva propietat? Fins on hem arribat?

Potser sóc agosarat, però em temo molt que l'avantprojecte de Pla especial del medi natural i de protecció dels aiguamolls de l'Empordà va en aquest sentit i, d'aquesta manera, només generarà rebuig i més rebuig.

Com es pot plantejar una proposta que afecta 16 municipis sense haver-los consultat abans? Hi ha algú que s'hagi adonat d'una vegada que la immensa majoria dels veïns dels municipis afectats no hi estan d'acord?

Encara es pot rectificar, tot i que em temo molt que no ho fareu. La vida al territori també mereix el seu reconeixement perquè a molts ens ha permès ser el que som i com som. Una manera honrada de guanyar-se la vida i de crear paisatge que no té perquè acceptar ingerències de gent que no coneix el territori o que creu que la seva opció ha de ser la bona per a tothom.

Aquesta vegada s'ha anat massa lluny. Quan tardareu a prohibir les xarxes antipedregada perquè els ocells i les aus s'hi poden quedar enganxats? Quan tardareu a prohibir activitats en les Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA)? Quan tardareu a prohibir els productes fitosanitaris que permeten competir als productors en condicions similars a les dels altres productors arreu? I el que és més preocupant, quines alternatives doneu? Ni tan sols sou capaços de permetre l'activitat de turisme rural en aquelles explotacions que es dediquen a l'explotació agrícola per complementar els cada vegada més a la baixa ingressos obtinguts.

Mostro els meus respectes a la figura del Parc Natural com a eina de protecció del medi natural i per aquest motiu des de l'Ajuntament de Sant Pere col·laborem en projectes de regeneració dunar a les platges com no s'havia fet mai abans, alhora que mostro el meu rebuig més enèrgic a un avantprojecte que només té en compte una part petitat de la població (crec que no majoritària) que vol imposar la seva visió del paisatge a la resta.

No, no i no. No ens quedarem plegats de mans i braços.

Sant Pere es mou.

Som tossuts, d'això no n'hi ha cap mena de dubte. Estem entestats en programar una oferta estable d'activitats i d'actes que amb el temps es consolidin i captin l'atenció dels veïns i dels nostres visitants. Conferències, xerrades, festivitats, celebracions, etc. que siguin prou atractives perquè la gent s'apropi a Sant Pere d'una altra manera.

No n'hi ha prou amb dir que al poble la gent no participa. Això no és cert, hem de ser capaços d'oferir prou qualitat per estirar la gent. Que no recordeu la Festa dels Reis?

Si entre tots fomentem la participació segur que ho aconseguirem. Només tres exemples recents:

En primer lloc, el campionat assolit pel F.C. Sant Pere i l'ascens a 2a territorial. Sense romanços, han guanyat perquè s'ho han merescut i perquè tothom ha empès en la mateixa direcció.

En segon lloc, la Diada de Sant Jordi d'enguany recordant la mort de la Maria Àngels Anglada. Pels que no hi vau assistir, us prometo que feia goig veure la 1a planta del Casal Cultural plena de gom a gom. Sempre es pot comptar amb la gent de la coral Les Veus del Fluvià.

En darrer lloc, la XI Trobada de corals celebrada el passat diumenge a benefici de la lluita contra el càncer. Guuuaaauuuu! Cada any el nivell és més esplèndid. El mèrit? De qui voleu que sigui? De la coral Les Veus del Fluvià. Conjuntament, la seva direcció i els seus membres.

Ja us aviso que treballem en diverses idees per eixamplar aquesta trobada de cant coral. Tot al seu temps, ja us en mantindrem informats. Però si reeixeix alguna de les iniciatives que s'estan rumiant, no en restareu indiferents. Atents a les novetats.

No perdem mai el nostre horitzó de vista. Sense pressa i sense soroll, però de manera constant i serena. Sant Pere es mou.

A poc a poc continueu fent poble.

Gràcies a tots.

La meva particular línia recta.

Resulta curiós com n'és de fàcil buscar referents. A mi m'ha passat fa poc, sense voler-ho, gairebé per casualitat.

Sense pràcticament saber-ho, ella sempre és allà, esperant quieta que hi arribi, la miri, marxi i torni a mirar-la la propera vegada.

Sense plantejar-m'ho s'ha convertit en un objectiu, un compromís, una fe. Recta, impoluta, com una doble contínua que no pot ser trepitjada ni envaïda per ningú, em serveix de guia i marca el camí fins al final. Em recorda que, per sobre de tot, cal fer les coses com les sents, ser un mateix i mantenir el criteri fins al final.

És de color blau, molt silenciosa, gairebé imperceptible. Però tothom que la mira sap que hi és per alguna cosa, que ens porta pel camí adequat per no desviar-nos. Ens serveix d'estímul i, sense dir res, ens indica que cal continuar, que l'arribada s'acosta, és a prop, però que, per damunt de tot, no deixem d'avançar, que no hi ha altre camí que el que es fa caminant.

A poc a poc, sense diàleg, m'ajuda a tirar endavant i em recorda que els camins es tracen a mesura que els anem dibuixant, que tot està encara per fer i que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Sense estralls, a cada esguard m'adono que em parla més i més sense dir absolutament res. Ella hi posa l'escenari, jo el contingut. Ella hi posa l'escena, jo el guió. Així és fàcil entendre'm-hi. Millor, deu pensar ella, un que parli i l'altre que escolti.

Ella és la meva particula línia recta, blava, d'un blau fosc marí agradable, que convida a seguir-la mirant. Quan perdo el rumb, ella apareix i silenciosament em retorna al bon camí.

És la meva particular línia recta, d'un blau ple d'esperança.

La primera idea és la bona (mea culpa).

La política comporta una alta dosi de responsabilitat i això fa que les decisions hagin de ser molt meditades, sovint, massa meditades. El que hom espera dels gestors municipals és que actuem bé i ràpid, conceptes aparentament irreconciliables a l'administració pública.

Inevitablement, estem condemnats a treballar per a majories perquè malgrat voler arribar a abastar l'opinió de tothom, si ho fem, això condiciona moltíssim la nostra presa de decisions. Us sona d'alguna cosa la famosa frase "no es pot fer content a tothom"? Tenim més informació, sí, però cal fer-ne un bon filtre per aplicar el nostre criteri i decidir entre diferents alternatives.

Tot això que sembla tan complicat -i ho és- es pot corregir si apliquem el criteri de coherència a l'hora de fer les coses, carregar-nos de raons -que no vol dir raonar massa- i arguments per fer les coses sempre de la mateixa manera.

A tall d'exemple, en el dia a dia funciona molt bé seguir la màxima que predica que la primera idea és la bona. Difícilment podem tenir tanta agilitat en la política, cal debatre, dialogar, consensuar propostes entre diferents persones que busquen un mateix objectiu però que tenen diferents maneres, ritmes, òptiques i prismes des dels que cadascú entén les coses.

Aquest matí, mentre decidia què posar-me damunt la samarreta -he optat per una jaqueta amb cremallera-, he vist una dessuadora i he pensat que tampoc era una mala alternativa. L'he agafada i me l'he posada. Llàstima que hi havia una taca immensa al mig del pit. Segurament ha estat casualitat, però la meva primera idea era la bona i canviar-la només m'ha provocat una pèrdua de temps.

Doncs bé, en política canviar sobre la marxa tampoc és un exemple de bones pràctiques. Moltes més vegades del que ens pensem, la primera idea és la bona perquè el nostre subconscient ja ha fet la seva feina, ha destriat la informació segons els paràmetres de cadascú. En fi, que som racionals per defecte, però que l'excés de racionalitat ens pot conduir a l'equívoc, vull dir.

Una mica més d'agilitat no ens aniria malament a tots per tirar endavant projectes. Si, a més a més, som capaços de ser eficaços en la gestió d'aquesta celeritat i assolim els objectius fixats, tothom ho agrairà. Aquesta és la nostra feina.

Entre tots hem de portar el dinamisme amb el que fem les coses en la nostra quotidianitat a l'àmbit públic. Ara més que mai, els veïns ens demanen que actuem ràpid i bé, que siguem eficients i eficaços.

Si fins ara no ho hem fet així caldrà entonar el mea culpa i progressar adequadament, ja que els exàmens finals comencen a treure el cap i només ells ens diran si hem fet bé els deures...