Etimologia.

[Abans de llegir, crec que és just dir que aquest escrit el vaig començar abans de la celebració de les eleccions al Congrés dels Diputats del 9 de març passat. No sé ben bé per quin motiu no em va acabar d’agradar com havia quedat (tenia la sensació que no havia estat prou rigorós) i vaig preferir guardar-lo i no penjar-lo sense haver-hi rumiat amb més calma. Ara em sembla un millor moment per, mentre Esquerra decideix cap a on anar, saber sobretot d’on venim].

Ja fa un cert temps que dono voltes a l’origen i significat de la paraula república. És només una forma d'organitzar políticament un estat contraposada a la monarquia? Sincerament penso que no. Avui en dia aquest concepte ha transcendit tant que trobem gent de tradició republicana participant còmodament en estats amb una monarquia parlamentària (el cas d’Espanya).

Si ens centrem únicament en el que signifiquen les paraules, veurem que hi ha qui, com jo, es considera un sobiranista pràctic (crec en el dret d’autodeterminació del meu país), liberal (pel que fa l’eixamplament dels drets individuals que formen part de l’esfera privada), socialdemòcrata (pel que fa la protecció pública dels drets col·lectius dels més desfavorits), i troba encaix sota l’ampli paraigua del republicanisme.

Més enllà dels dogmes, el republicanisme és d’arrel liberal i té a veure amb una forma d'entendre la noció de sobirania – que emana del poble -, la dimensió pública, els valors cívics, la participació ciutadana, el respecte per les lleis, la divisió de poders i la separació entre església i estat. En aquest sentit, la laïcitat de l'estat - que no és el mateix que dir que un estat és aconfessional, sinó que l'estat no s'identifica amb cap religió - i la res pública, l'interès pel bé general i comú, en són característics. Sens dubte, la influència més gran del republicanisme ens ha vingut donada de la veïna França.

És per això que a vegades val la pena conèixer l'etimologia de les paraules, i en aquest sentit res pública és senzillament això, una forma d’articular l’estat des de la cosa pública.

Reflexions postelectorals a Esquerra.

I mai millor dit! Aquesta és la reflexió que ERC haurà de fer per tal de definir a partir d'ara el full de ruta que ha de guiar l'acció de la formació.

No sé dir exactament la sensació que em queda després de les eleccions al congrés dels diputats d'ahir 9 de març, però segurament és decepció. Per diversos motius:

Des de la meva humil opinió els resultats ensenyen que a dia d'avui la gent no vol anar més enllà de l'actual l'organització política de l'estat, és a dir, que la gent se sent còmode (o bé no li interessa el tema) en un estat de les autonomies i que com a molt podem aspirar a trobar encaix en un estat...diguem-ne federal. No hem estat capaços de consolidar un espai electoral favorable al sobiranisme que hauria significat tancar un cicle i fixar-nos metes més ambicioses en endavant.

A títol personal, crec en el sobiranisme pràctic com a eina per augmentar el benestar de tots els catalans, basant-nos en la millora d'aquelles coses que afecten a la butxaca de la gent quotidianament: el preu del lloguer dels pisos, els transports públics, les autovies i la reducció dels peatges a les autopistes, per posar-ne uns exemples. En paraules de Xavier Rubert de Ventós, això és el que ens porta de parlar de supraestructures a parlar d'infraestructures, perquè apropem la nostra reivindicació a problemes palpables en el dia a dia de la gent.

També crec que cal recuperar una noció abans ja utilitzada per ERC, la de l'espai social català, per explicar a la gent el perquè viure a Catalunya és més car que a la resta de l'estat i que, en conseqüència, perquè també cal pactar un finançament que millori la qualitat de vida de tots els catalans d'acord amb allò que aportem a la riquesa de l'estat (Producte Interior Brut -PIB-).

Des de fa temps es demana a la direcció d'ERC que adopti el model de funcionament del PNB, és a dir, que no hi hagi una identificació entre els líders del partit i els càrrecs que s'ocupen al govern de la Generalitat. Hi estic d'acord. Quan cal s'ha de fer tasca de partit i en aquest sentit trobo encertada la decisió d'en Joan Puigcercós de dedicar-se plenament a aquest propòsit.

Espero que la sotragada patida no signifiqui la fi del gradualisme com a estratègia per conformar una majoria social a favor de la independència basada, per damunt de tot, en la cohesió social.

Ara és un bon moment per mirar de recomposar les relacions amb CiU, en especial perquè no sabem quin és el futur d'un Estatut que està recorregut al Tribunal Constitucional, però de manera molt més estratègica per redefinir entre tots un espai catalanista ampli, transversal i comú que ens permeti posar-nos d'acord amb un contingut de mínims a partir del qual treballar per fer país i no per fer el ridícul mostrat en la negociació de l'Estatut.

Crec intuir que a CiU ja fa temps que treballen en aquesta possibilitat, però que les relacions personals entre les cúpules fan que l'entesa sigui extremadament difícil i complexa.

No sé si el moment de fer-ho serà el pròxim congrés ara ja avançat al mes de juny, però com a simpatitzant d'ERC, sí que em plantejo la conveniència o no de seguir en un govern tripartit en què es demostra que estem quedant diluïts a base de bé, i on la nostra tasca de govern tampoc queda massa ben copsada per la gent.

I passar a l'oposició? Tot sembla indicar que s'està penalitzant haver optat per la reedició del tripartit (ara govern d'Entesa). En tot cas, la sortida d'ERC del govern podria fer que les propostes de polítiques d'esquerres i independentistes fossin molt més visibles del que ho són ara mateix. És una opció que no hauríem de descartar.

I això no vol dir que únicament trencant les relacions de govern amb els socialistes n'hi hagi prou, cal quelcom més d'anàlisi, però no acabo de veure per enlloc aquesta Espanya plurinacional en la qual ens havíem de sentir tan còmodes els catalans, i mira que m'esforço en buscar-la, eh!

És bo recordar que ERC va començar a marcar un perfil propi en el moment que va saber jugar bé la seva carta de l'equidistància amb la resta de partits polítics, precisament perquè això li permetia fer una oposició dura allà on calia i no li suposava cap desgast aparent. Fixem-nos per exemple en el cas d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, on malgrat l'oferiment del PSC, es va optar per passar a l'oposició en no estar d'acord amb les línies bàsiques de model de ciutat proposades per aquest.

Bé, en definitiva cal obrir un període no massa llarg de temps per començar a prendre decisions...correctes.

El valor de les paraules.

L'altre dia de manera carinyosa una amiga em retrèia que contestés els sms i els e-mails d'una manera al seu parer massa seca, rància crec que em va etzibar ella.

La meva resposta va ser que jo sempre contesto de la mateixa manera quan estic en hores de feina, sense fer distincions entre si el contingut és més amè i desenfadat, o si bé es tracta d'una situació que exigeix més formalitats.

Més enllà d'aquest episodi puntual i anecdòtic, crec que la manera d'escriure les coses és molt més important del que la majoria de la gent pensa. En el meu cas concret, això té a veure amb el valor que intento donar a les paraules. Cada paraula pot ser interpretada d'una o altra manera en funció del context en què es troba situada i el caràcter polisèmic d'algunes d'elles fa que el seu significat variï moltíssim, especialment si no es presta la deguda atenció a què és el que es vol explicar i com ho entendran els que rebran el missatge. Comunicació, en definitiva.

Si ho hagués de resumir en una paraula, parlaria de rigor. Tenir cura en la utilització del nostre llenguatge, escollir bé una paraula entre moltes quan totes volen dir aparantment el mateix, és un valor que no hauríem de deixar perdre, perquè ens exigeix entendre del què parlem i ens ajuda a evitar males interpretacions.

És veritat que les paraules mai són neutres del tot, però val la pena esforçar-se per parlar bé. Fixem-nos sinó en el que està passant amb els missatges a través de la telefonia mòbil. La seva influència és tan gran que hi ha qui opina que ens trobem davant una nova forma de llenguatge. Llenguatge que, per altra banda, s'argumenta que estalvia temps i recursos.

Jo, per si de cas, escric totes les paraules amb les seves corresponents lletres, i si no ho faig així és perquè, o bé he fet una errada ortogràfica, o bé he fet una errada tipogràfica -és el mateix però per diferents motius-. Potser ens trobem davant una mutació del llenguatge, o una adaptació d'aquest a les noves tecnologies, vés a saber.

De totes maneres, correré el risc de fer-me aburrit i que la gent deixi de llegir-me a mig escrit, però no deixaré d'escriure intentant fent-me comprendre, sobretot perquè vull que la gent entengui bé el que vull expressar.

Aquesta és la meva contribució a fer que la meva llengua sigui més rica, intentar utilitzar-la amb el màxim rigor possible tot i que com tothom, escric malament massa sovint. Això sí, sense renunciar a ella a canvi d'un seguit de símbols, emoticones i abreviacions que no entenc i de les quals apareixen variants contínuament pel caràcter personal del qui les escriu.

Em pregunto si a dia d'avui encara es fan dictats a les aules -segur que sí!- i quin és el nivell dels nostres estudiants. Desconec si el llenguatge del xat és perjudicial en altres àmbits. El que sí que sé és que tothom escriu a la seva manera i que cada vegada és més estrany escriure com abans.

A partir d'aquí que tothom extregui les seves conclusions...i perquè no sigui dit us dedico un :-)!