Reflexions postelectorals a Esquerra.

I mai millor dit! Aquesta és la reflexió que ERC haurà de fer per tal de definir a partir d'ara el full de ruta que ha de guiar l'acció de la formació.

No sé dir exactament la sensació que em queda després de les eleccions al congrés dels diputats d'ahir 9 de març, però segurament és decepció. Per diversos motius:

Des de la meva humil opinió els resultats ensenyen que a dia d'avui la gent no vol anar més enllà de l'actual l'organització política de l'estat, és a dir, que la gent se sent còmode (o bé no li interessa el tema) en un estat de les autonomies i que com a molt podem aspirar a trobar encaix en un estat...diguem-ne federal. No hem estat capaços de consolidar un espai electoral favorable al sobiranisme que hauria significat tancar un cicle i fixar-nos metes més ambicioses en endavant.

A títol personal, crec en el sobiranisme pràctic com a eina per augmentar el benestar de tots els catalans, basant-nos en la millora d'aquelles coses que afecten a la butxaca de la gent quotidianament: el preu del lloguer dels pisos, els transports públics, les autovies i la reducció dels peatges a les autopistes, per posar-ne uns exemples. En paraules de Xavier Rubert de Ventós, això és el que ens porta de parlar de supraestructures a parlar d'infraestructures, perquè apropem la nostra reivindicació a problemes palpables en el dia a dia de la gent.

També crec que cal recuperar una noció abans ja utilitzada per ERC, la de l'espai social català, per explicar a la gent el perquè viure a Catalunya és més car que a la resta de l'estat i que, en conseqüència, perquè també cal pactar un finançament que millori la qualitat de vida de tots els catalans d'acord amb allò que aportem a la riquesa de l'estat (Producte Interior Brut -PIB-).

Des de fa temps es demana a la direcció d'ERC que adopti el model de funcionament del PNB, és a dir, que no hi hagi una identificació entre els líders del partit i els càrrecs que s'ocupen al govern de la Generalitat. Hi estic d'acord. Quan cal s'ha de fer tasca de partit i en aquest sentit trobo encertada la decisió d'en Joan Puigcercós de dedicar-se plenament a aquest propòsit.

Espero que la sotragada patida no signifiqui la fi del gradualisme com a estratègia per conformar una majoria social a favor de la independència basada, per damunt de tot, en la cohesió social.

Ara és un bon moment per mirar de recomposar les relacions amb CiU, en especial perquè no sabem quin és el futur d'un Estatut que està recorregut al Tribunal Constitucional, però de manera molt més estratègica per redefinir entre tots un espai catalanista ampli, transversal i comú que ens permeti posar-nos d'acord amb un contingut de mínims a partir del qual treballar per fer país i no per fer el ridícul mostrat en la negociació de l'Estatut.

Crec intuir que a CiU ja fa temps que treballen en aquesta possibilitat, però que les relacions personals entre les cúpules fan que l'entesa sigui extremadament difícil i complexa.

No sé si el moment de fer-ho serà el pròxim congrés ara ja avançat al mes de juny, però com a simpatitzant d'ERC, sí que em plantejo la conveniència o no de seguir en un govern tripartit en què es demostra que estem quedant diluïts a base de bé, i on la nostra tasca de govern tampoc queda massa ben copsada per la gent.

I passar a l'oposició? Tot sembla indicar que s'està penalitzant haver optat per la reedició del tripartit (ara govern d'Entesa). En tot cas, la sortida d'ERC del govern podria fer que les propostes de polítiques d'esquerres i independentistes fossin molt més visibles del que ho són ara mateix. És una opció que no hauríem de descartar.

I això no vol dir que únicament trencant les relacions de govern amb els socialistes n'hi hagi prou, cal quelcom més d'anàlisi, però no acabo de veure per enlloc aquesta Espanya plurinacional en la qual ens havíem de sentir tan còmodes els catalans, i mira que m'esforço en buscar-la, eh!

És bo recordar que ERC va començar a marcar un perfil propi en el moment que va saber jugar bé la seva carta de l'equidistància amb la resta de partits polítics, precisament perquè això li permetia fer una oposició dura allà on calia i no li suposava cap desgast aparent. Fixem-nos per exemple en el cas d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, on malgrat l'oferiment del PSC, es va optar per passar a l'oposició en no estar d'acord amb les línies bàsiques de model de ciutat proposades per aquest.

Bé, en definitiva cal obrir un període no massa llarg de temps per començar a prendre decisions...correctes.