Per què?

Per què els catalans tenim aquesta mania de tirar-nos els plats pel cap cada vegada que hi ha una qüestió que afecta a tot el país? L'altre dia, parlant amb uns amics dels problemes generats amb la sequera, vaig acabar argumentant que hi ha una mena de tendència a fer-nos l'harakiri, enfrontar diverses parts del territori i, a més a més, desprestigiar la nostra classe política (ja prou en hores baixes!).

Sembla innat exclamar-se que quan les coses van malament, ja se sap, és que en aquest país sempre fem les coses de la mateixa manera, manca planificació i no hi ha mai previsió.

A vegades, només a vegades i no sempre, cal saber separar-se una mica de les notícies més a flor de pell, d'aquelles que colpegen el dia a dia dels mitjans de comunicació, i adonar-nos que la sequera és una situació excepcional i que, malgrat admetre que hi poden haver hagut molts errors, ara el més important és evitar que una situació d'excepcionalitat es converteixi en una d'emergència de conseqüències molt més greus per les restriccions en el consum d'aigua de boca i altres usos.

El cas del Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals n'és un altre exemple. L'òrgan que ha de vetllar perquè els nostres mitjans de comunicació estiguin despolititzats és incapaç de nomenar un/a director/a general de consens. Què succeeix? Notícies, notícies i més notícies que només destapen la caixa de pandora deixant al descobert les pitjors pràctiques polítiques.

On s'és vist que l'exercici del dret de vet per part dels partits polítics representats porti a demanar empara al Parlament de Catalunya per incapacitat de donar compliment a la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals? Un joc de despropòsits, vaja. El més preocupant, però, és que només així s'ha pogut nomenar una directora general per unanimitat, quan l'amenaça d'un ridícul, crec que entre volgut i creat artificialment, ha superat els tacticismes polítics.

Quan cal més unitat, desunió, quan cal reformular cap a quin model de país volem avançar (alerta amb l'Estatut!), atiem un foc que porta a l'enfrontament entre territoris. Com és possible que no s'atemperin els ànims i algú digui d'una vegada que el problema no són ni els regants de l'Ebre, ni els del Ter, ni la classe política en general?

Mentre nosaltres fem de la sequera un sainet, altres aprofiten per fer-nos enrogir. I per què? Perquè al final, entre tots, continuem dient que ja se sap, que en aquest país sempre fem les coses igual...Tothom que pensi el que vulgui, però com gairebé sempre Catalunya hi perd!

Detalls...

Observo amb admiració l'article d'en Santi Vila, alcalde de Figueres, al setmanari l'Empordà quan parla de la Ciutat dels detalls. Salvant les distàncies, les mancances que enumera per recuperar la identitat de la ciutat s'assemblen moltíssim a les necessitats actuals de Sant Pere Pescador: millores en la mobilitat, creació de bosses d'aparcament a les entrades del municipi, pla de xoc per potenciar el petit comerç, pla integral de rehabilitació del nucli de la vila, i així fins a un llarg etcètera de mesures que augmentin la qualitat de vida dels veïns i que són molt més senzilles de visualitzar que els llargs i massa sovint infructífers debats sobre grans infraestructures.

M'agrada la idea d'en Santi dels detalls i comparteixo amb ell que la identitat d'una ciutat o un poble consisteix moltes vegades en mirar-nos el melic i recuperar allò que en essència ja teníem però que hem oblidat o menystingut. En el seu cas es parla d'una ciutat molt urbana que aposta pel coneixement, en el meu parlaré d'un poble eminentment rural vinculat a la terra, a l'entorn natural i potencialment als recursos que ens ofereix el mar i el riu Fluvià.

Si és cert que la política és l'art del possible, què hi ha de dolent en els detalls? I si de tant en tant trenquem algun motlle i ens atrevim a fer polítiques municipals de vertadera proximitat? La que té com a repte afrontar el problema del comerciant que es queixa que al poble no hi ha cap negoci amb futur, la del restaurador que es queixa dels problemes d'inseguretat, la del regidor que creu que cal redissenyar la mobilitat interurbana, la del veí que no entén la supressió i reubicació d'un punt de contenidors que s'havia convertit en un abocador incontrolat.

Som-hi? Poc a poc però amb pas ferm cal construir un poble on cada detall val. Des d'allò més petit i insignificant fins a les grans obres, des de l'interior del poble cap a les afores. Només així avançarem al ritme que Sant Pere es mereix.

Geometria variable i wait and see.

Em venen al cap aquestes paraules després de sentir-les pronunciar a en Josep Antoni Duran i Lleida mentre intentava resumir la situació després dels resultats del 9 de març:

Geometria variable és un concepte que aquí s'aplica per referir-nos a l'escenari que s'obre de cares a les múltiples combinacions que apareixen per formar unes aliances que donin estabilitat a la legislatura. El compromís per aprovar unes lleis concretes, les presidències en les comissions, el ball de noms per saber les persones que ocuparan la mesa del parlament (de vital importància perquè són els qui, entre altres coses, poden decidir quins temes s'incloen en un ordre del dia i quins no -és a dir, en controlen l'agenda política i el seu ritme-), i en el cas català el desplegament de l'Estatut, la publicació de les balances fiscals, i la inversió en infraestructures, centren tota l'atenció.

Wait and see és una declaració d'intencions molt pròpia de la flema britànica. Significa esperar esdeveniments per actuar d'una o altra manera. No ensenyar del tot les cartes fins a saber l'oferta que es posa a sobre la taula.

Sovint, per a tots aquells que hem optat per un vot catalanista i sobiranista, em pregunto si en totes aquestes negociacions s'imposa entre els nostres representants el sentit de país o bé el simple partidisme i el tacticisme. Desgraciadament arribo a la conclusió que massa vegades s'imposa el criteri del peix al cove i poques, molt poques, el d'una vertadera idea de fons de país cap a on avançar.

Per què? Perquè els partits tenen les seves pròpies dinàmiques internes malgrat que precisament per aquest motiu s'allunyen cada vegada més de la gent; perquè existeixen els personalismes; per l'eròtica del poder, etc.

Ja per acabar, mentre escric aquesta entrada, m'adono que la geometria variable i el wait and see són perfectament aplicables a ERC tot esperant el congrés del mes de juny: múltiples combinacions, possibilitats d'aliances diverses, manteniment de quotes de poder de les diferents sensibilitats existents dins del partit, etc.

Amb una única i fonamental diferència en relació amb la situació a l'Estat: el resultat és incert. De la qualitat democràtica del procés congressual i el tarannà republicà del debat en pot dependre influir en el pròxim full de ruta dels país pel que fa al nostre autogovern i a exercir democràticament el dret a l'autodeterminació mitjançant una consulta popular.

Temps al temps...

Avui: joventut!

Aquest vespre a les 20 h. farem la presentació del Pla Local de Joventut 2008-2011 al primer pis del Casal Cultural.

Després de mesos d'una intensa feina encapçalada per l'Àrea de Joventut, el document que ha de servir de marc de referència per endegar les actuacions dirigides als joves del poble finalment està enllestit.

Vull recordar que el jovent és un actiu important del municipi i des de l'equip de govern ens hem proposat prestar-li una atenció preferent. Per aquest motiu, el Pla Local de Joventut no s'ha de veure com un objectiu assolit sinó com un instrument que permeti desenvolupar polítiques de joventut que afrontin alguns dels problemes que s'han detectat durant el seu procés d'elaboració.

El més important de tot és que han estat els propis joves, a través de l'Àgora de Joves, i la societat civil, àmpliament representada a través de la reunió d'agents socials, els qui han dotat de contingut aquest document. En especial, pel que fa a l'anàlisi i diagnosi de problemàtiques, i a l'enumeració de les solucions i activitats que cal portar a la pràctica.

El condicionament de la sala nova com un Casal de Joventut és possiblement l'actuació de més rellevància, tot i que la contractació d'un/a dinamitzador/a juvenil és la pedra angular per coordinar aquelles activitats que, directa o indirectament, estan relacionades amb aquest segment de població: educació; oci, cultura i esports; treball; habitatge; salut; participació; i cohesió social.

Per no extendre'm més, us demano ben amablement que veieu aquest Pla Local de Joventut 2008-2011 com una oportunitat i que us adreceu a nosaltres per fer-lo realitat.