Per què?

Per què els catalans tenim aquesta mania de tirar-nos els plats pel cap cada vegada que hi ha una qüestió que afecta a tot el país? L'altre dia, parlant amb uns amics dels problemes generats amb la sequera, vaig acabar argumentant que hi ha una mena de tendència a fer-nos l'harakiri, enfrontar diverses parts del territori i, a més a més, desprestigiar la nostra classe política (ja prou en hores baixes!).

Sembla innat exclamar-se que quan les coses van malament, ja se sap, és que en aquest país sempre fem les coses de la mateixa manera, manca planificació i no hi ha mai previsió.

A vegades, només a vegades i no sempre, cal saber separar-se una mica de les notícies més a flor de pell, d'aquelles que colpegen el dia a dia dels mitjans de comunicació, i adonar-nos que la sequera és una situació excepcional i que, malgrat admetre que hi poden haver hagut molts errors, ara el més important és evitar que una situació d'excepcionalitat es converteixi en una d'emergència de conseqüències molt més greus per les restriccions en el consum d'aigua de boca i altres usos.

El cas del Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals n'és un altre exemple. L'òrgan que ha de vetllar perquè els nostres mitjans de comunicació estiguin despolititzats és incapaç de nomenar un/a director/a general de consens. Què succeeix? Notícies, notícies i més notícies que només destapen la caixa de pandora deixant al descobert les pitjors pràctiques polítiques.

On s'és vist que l'exercici del dret de vet per part dels partits polítics representats porti a demanar empara al Parlament de Catalunya per incapacitat de donar compliment a la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals? Un joc de despropòsits, vaja. El més preocupant, però, és que només així s'ha pogut nomenar una directora general per unanimitat, quan l'amenaça d'un ridícul, crec que entre volgut i creat artificialment, ha superat els tacticismes polítics.

Quan cal més unitat, desunió, quan cal reformular cap a quin model de país volem avançar (alerta amb l'Estatut!), atiem un foc que porta a l'enfrontament entre territoris. Com és possible que no s'atemperin els ànims i algú digui d'una vegada que el problema no són ni els regants de l'Ebre, ni els del Ter, ni la classe política en general?

Mentre nosaltres fem de la sequera un sainet, altres aprofiten per fer-nos enrogir. I per què? Perquè al final, entre tots, continuem dient que ja se sap, que en aquest país sempre fem les coses igual...Tothom que pensi el que vulgui, però com gairebé sempre Catalunya hi perd!