El 23 de febrer de 2008, amb motiu del tercer aniversari de la voladura de l'edifici situat als terrenys que havien de formar part de la marina residencial Fluvià Nàutic, conegut popularment com a Fluvià Marina, han aparegut a la premsa articles on la plataforma Salvem l'Empordà instava al Departament de Política Territorial i Obres Públiques a executar els treballs de restauració paisatgística que, segons sembla, es varen prometre en el moment de l'enderroc.
Per tal que no hi hagi equívocs i per tots aquells que tenen coneixement d'aquest afer a través de la premsa, penso que és important fer una sèrie de consideracions:
1) En primer lloc, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques només és el propietari de la finca on es trobava situat l'antic esquelet de l'edifici que durant anys va esdevenir punt de referència en aquesta part del litoral gironí i que va presidir, al meu entendre desencertadament, el paisatge costaner. La resta dels terrenys tenen un propietari, en forma de societat legalment constituïda, que com qualsevol de nosaltres faria, lluita legítimament per a què se li reconeguin uns certs drets sobre les finques.
2) En segon lloc, avui en dia encara estem pendents de la resolució judicial del contenciós administratiu interposat contra la resolució del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i contra el propi Ajuntament de Sant Pere Pescador, si bé en aquest darrer cas només hi és imputat per un defecte de forma, per la desclassificació d'uns terrenys que varen passar de tenir la condició de sòl urbanitzable a sòl no urbanitzable d'especial valor agrícola.
Aquest canvi de classificació en el sòl va representar la pèrdua dels drets que es derivaven de la possibilitat de construir en aquesta zona segons els paràmetres i les densitats urbanístiques previstes en el Pla General d'Ordenació Urbana vigent aleshores, és a dir, el PGOU del 1984, posteriorment modificat pel PGOU del 2001.
Així mateix, és més que probable que la sentència judicial acabi reconeixent el dret de la societat a ser indemnitzada pels drets extingits com a conseqüència de l'actuació de la Generalitat de Catalunya.
3) En qualsevol cas, paral·lelament a la continuació del tràmit judicial, el DPTOP ha aprovat el Pla director territorial de l'Empordà i els Plans directors urbanístics del sistema costaner 1 i 2, especialment proteccionistes i restrictius al terme municipal de Sant Pere Pescador en comparació amb altres municipis.
Aquest planejament urbanístic supramunicipal limita els usos del sòl no urbanitzable (que ara passa a denominar-se sòl no urbanitzable del sistema costaner) i del sòl urbanitzable no delimitat o delimitat sense un pla parcial aprovat, segons es tracti del PDUSC-1 o PDSUC-2 , respectivament, de les finques afectades.
4) No és cert que des del DPTOP s'hagin donat subvencions per una quantitat de 450.000 € per restaurar paisatgísticament aquest zona. Aquest punt resulta d'especial transcendència i cal aclarir-lo bé:
Dit d'aquesta manera hom podria entendre que des de la Generalitat s'han donat una mena de compensacions econòmiques a fons perdut pel fet d'haver-se esvaït una sèrie d'expectatives en favor municipi pel que fa als llocs de treball perduts, a les repercussions positives que la marina residencial hauria tingut en el petit comerç del poble, promoció turística, etc.
Contràriament, els ajuts econòmics que han vingut del DPTOP s'han emmarcat sempre dins la convocatòria pública de subvencions per a actuacions en sòl no urbanitzable del sistema costaner, és a dir, una convocatòria no exclusiva per a Sant Pere Pescador sinó oberta a altres municipis del litoral amb problemàtiques que s'allunyen a la del present escrit. A més a més, aquestes subvencions, 2 de les quals molt importants i amb un import de 180.000 € cadascuna d'elles, només podien finançar com a màxim el 50€ de l'actuació objecte de la subvenció. És a dir, cadascun d'aquests 180.000 € esdevenien reals en el moment que l'Ajuntament es feia càrrec del 50% restant del finançament de l'obra (180.000 € més!) i sempre amb un termini de l'execució de les obres de 2 anys a comptar des del moment que s'atorgava la subvenció.
Comprendreu, doncs, que l'assumpció pressupostària, per part del consistori de Sant Pere Pescador, dels 360.000 € restants (180.000 € per subvenció rebuda) es fa, com a mínim i per dir-ho d'alguna manera, molt difícil.
No hi ha hagut mai cap ajuda econòmica a fons perdut provinent del DPTOP destinada a un projecte de restauració paisatgística d'aquesta zona de canals artificials a tocar de la desembocadura del riu Fluvià.
5) Una altra cosa ben diferent és la implicació del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. Arribats al cas, es pot suposar i intuïr que l'esborrany del Pla especial de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, parc que depèn al seu torn de la Direcció General del Medi Natural, pretendrà incloure aquests terrenys en el seu àmbit de delimitació.
Contradictòriament i curiosa, l'Agència Catalana de l'Aigua, òrgan autònom englobat també dins el Departament de Medi Ambient i Habitatge, en un dossier de l'any 2004 de proposta de regulació dels usos del riu Fluvià, pretenia enretirar les instal·lacions de l'actual embarcador municipal La Llissa i de l'Escola municipal de vela Fluvià-La Gola de la llera i de la desembocadura del riu, respectivament, per col·locar-les als canals artificials, aleshores considerats adients per aquestes activitats.
Han variat aquest criteris? Pensen de la mateixa manera el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà i l'ACA, ambdós del Departament de Medi Ambient? Caldrà aclarir-ho.
6) I l'Ajuntament de Sant Pere Pescador? Un assisteix a vegades atònit al fet que, malgrat tot això transcorre dins el nostre terme municipal, com diu el tòpic: l'interessat és l'últim en assebentar-se del que passa. La postura d'aquest nou equip de govern és unànime en el sentit que cal definir i enumerar quines opcions existeixen per dotar aquesta zona d'uns usos compatibles amb el medi que l'envolta i el menys agressius possibles amb el seu entorn, però això sí, que resultin beneficiosos pel nostre municipi.
Si això significa haver de parlar amb el DPTOP, el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, l'ACA, la societat propietària dels terrenys, i amb els moviments ecologistes i naturalistes per escoltar el que tots tenen a dir-hi, ho farem amb tota cordialitat per buscar una solució.
Ara bé, si els usos d'aquest espai han d'anar vinculats a una futura ampliació del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, la decisió no pot ser presa unilateralment i l'Ajuntament ha de tenir veu i vot per definir, sobretot, l'ús final dels terrenys i les activitats que s'hi poden desenvolupar. O és que un centre d'interpretació de la natura, un mirador i un berenador, per exemple, no poden encaixar en els usos permesos en sòl no urbanitzable?
Per acabar, a l'espera que la resolució del contenciós administratiu aporti un xic més de claror a l'assumpte, emplaço a totes les parts a implicar-se per treballar conjuntament i definir un projecte d'usos d'aquest espai en què tothom s'hi senti còmode.
dimecres, 27 de febrer del 2008
dijous, 21 de febrer del 2008
Abocament d'hidrocarbur a les platges.
Ahir a la tarda vàrem rebre la mala notícia de l'activació de la fase 1 de contaminació d'aigües marines (CAMCAT) per l'aparició de taques d'hidrocarbur a les platges del municipi i de Castelló d'Empúries per part del Centre d'Emergències de Catalunya.
Els treballs de neteja han començat avui al matí i una dotació de bombers, la brigada municipal i una màquina retroexcavadora recullen les petites peces que han arribat a la sorra. El diàmetre d'aquest residu tòxic varia en funció de la platja afectada, tot i que aproximadament va des del tamany d'un moneda d'euro fins al d'un plat de postres.
Els vents de llevant han provocat que l'afectació sigui major a les platges de Castelló d'Empúries i d'Empuriabrava, tot i que per extensió i d'acord amb el número d'efectius que hi treballen es preveu que la neteja duri més a Sant Pere. D'una manera o altra, la intenció és desviar alguns membres del cos de bombers cap a les nostes platges en cas que les tasques s'acabin abans a Castelló d'Empúries i així poder acabar com a molt tard abans del fi de setmana. No s'han trobat evidències ni indicis de risc per a la flora i la fauna.
En un primer moment, des de l'Ajuntament castelloní se'ns havia ofert la possibilitat de deixar-nos la seva màquina una vegada ells haguessin acabat. A la pràctica, però, l'ús d'aquesta màquina netejadora ha resultat ser ineficient i s'ha decidit acabar de realitzar la feina de manera manual.
El més probable és que les restes d'hidrocarbur provinguin d'algun vaixell que ha netejat les seves sentines a alta mar sense tenir en compte la distància respecte la costa i les previsions meteoròlogiques.
Demà a les 8 h. del matí continuaran els treballs i espero que tot quedi en un ensurt que oblidarem aviat.
Els treballs de neteja han començat avui al matí i una dotació de bombers, la brigada municipal i una màquina retroexcavadora recullen les petites peces que han arribat a la sorra. El diàmetre d'aquest residu tòxic varia en funció de la platja afectada, tot i que aproximadament va des del tamany d'un moneda d'euro fins al d'un plat de postres.
Els vents de llevant han provocat que l'afectació sigui major a les platges de Castelló d'Empúries i d'Empuriabrava, tot i que per extensió i d'acord amb el número d'efectius que hi treballen es preveu que la neteja duri més a Sant Pere. D'una manera o altra, la intenció és desviar alguns membres del cos de bombers cap a les nostes platges en cas que les tasques s'acabin abans a Castelló d'Empúries i així poder acabar com a molt tard abans del fi de setmana. No s'han trobat evidències ni indicis de risc per a la flora i la fauna.
En un primer moment, des de l'Ajuntament castelloní se'ns havia ofert la possibilitat de deixar-nos la seva màquina una vegada ells haguessin acabat. A la pràctica, però, l'ús d'aquesta màquina netejadora ha resultat ser ineficient i s'ha decidit acabar de realitzar la feina de manera manual.
El més probable és que les restes d'hidrocarbur provinguin d'algun vaixell que ha netejat les seves sentines a alta mar sense tenir en compte la distància respecte la costa i les previsions meteoròlogiques.
Demà a les 8 h. del matí continuaran els treballs i espero que tot quedi en un ensurt que oblidarem aviat.
dimarts, 19 de febrer del 2008
Serveis públics essencials.
Em permeto quatre ratlles per fer memòria sobre alguns temes que considero de vital importància i que tenen molta relació amb la qualitat de vida que hem de ser capaços de donar als veïns.
Valgui com a exemple la urbanització Bon Relax II (la numeració només vol dir que aquesta zona va patir un desenvolupament urbanístic per fases, tal i com ha succeït en moltes altres urbanitzacions de Catalunya), la qual fa molts anys que ve patint deficiències en alguns serveis públics que tenen la consideració d'obligatoris i mínims.
Si bé és cert que les obres d'urbanització i els serveis, és a dir, enllumenat públic, xarxa pública d'abastament d'aigua apta per al consum humà, xarxa de sanejament, voreres i calçada mai han estat acabats de recepcionar i, per tant, el consistori no té l'obligació legal de fer-se'n càrrec, no s'ha d'oblidar que algunes persones porten més de 15 anys vivint sense els serveis públics mínims que qualsevol administració pública en condicions de normalitat té el deure de garantir i prestar.
Per aquest motiu, crec que tots podem felicitar-nos pel fet que després de moltíssim temps l'enllumenat públic, tot i que d'una manera provisional, pugui tornar a funcionar en carrers com l'Av. Empordà, l'Av. Olot i el c. Besalú, entre altres.
La Llei de millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics, de la qual encara no se'n sap el contingut exacte i que a hores d'ara és només un avantprojecte que no ha començat el tràmit parlamentari, ha de ser una eina imprescindible per tots aquells ajuntaments que mancats de finançament propi per a fer-hi front per si sols, es troben damunt la taula amb problemes no solucionats durant dècades en forma d'urbanitzacions no recepcionades en situació de (quasi)abandó pel que fa als seus serveis.
En síntesi, aquest avantprojecte preveu dues maneres de fer front a l'execució d'obres de millora en els serveis:
1) A través de la concessió de crèdits tous als ens locals o a les entitats amb personalitat jurídica constituïdes per al manteniment i conservació de les urbanitzacions.
2) Mitjançant subvencions a fons perdut que ajudin a paliar els problemes de finançament dels ens locals.
En cas de concretar-se, i a l'espera del redactat final de la futura llei, qualsevol d'aquestes solucions podria donar aire i una sortida digna a una situació de desgavell urbanístic provocada per la proliferació d'urbanitzacions en forma de taca d'oli sense tenir en compte la sobredimensió i la càrrega negativa (pel que fa l'eficiència a l'hora de prestar els serveis públics) que això suposava en els municipis petits, i sense haver avaluat l'impacte tant a nivell paisatgístic com de sostenibilitat en l'ús de recursos escassos (l'aigua!).
En definitiva, sense haver-se fet una planificació territorial com a mínim rigurosa i amb un component estratègic, és a dir, de model de futur.
Seguint el fil del cas que ens ocupa, aquesta petita millora en l'enllumenat públic hauria de ser només la primera pedra sobre la qual edificar una millora exponencial en la prestació de serveis que tingui continuïtat amb la desitjada i imminent connexió de la xarxa de clavegueram municipal (nucli de la vila i urbanitzacions -més o menys aïllades-) a l'EDAR de l'Escala-Albons.
Només a partir d'aquí, pas a pas, podrem dir amb veu alta que disposem d'uns serveis públics a l'alçada del que tots ens mereixem com a contribuents.
Valgui com a exemple la urbanització Bon Relax II (la numeració només vol dir que aquesta zona va patir un desenvolupament urbanístic per fases, tal i com ha succeït en moltes altres urbanitzacions de Catalunya), la qual fa molts anys que ve patint deficiències en alguns serveis públics que tenen la consideració d'obligatoris i mínims.
Si bé és cert que les obres d'urbanització i els serveis, és a dir, enllumenat públic, xarxa pública d'abastament d'aigua apta per al consum humà, xarxa de sanejament, voreres i calçada mai han estat acabats de recepcionar i, per tant, el consistori no té l'obligació legal de fer-se'n càrrec, no s'ha d'oblidar que algunes persones porten més de 15 anys vivint sense els serveis públics mínims que qualsevol administració pública en condicions de normalitat té el deure de garantir i prestar.
Per aquest motiu, crec que tots podem felicitar-nos pel fet que després de moltíssim temps l'enllumenat públic, tot i que d'una manera provisional, pugui tornar a funcionar en carrers com l'Av. Empordà, l'Av. Olot i el c. Besalú, entre altres.
La Llei de millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics, de la qual encara no se'n sap el contingut exacte i que a hores d'ara és només un avantprojecte que no ha començat el tràmit parlamentari, ha de ser una eina imprescindible per tots aquells ajuntaments que mancats de finançament propi per a fer-hi front per si sols, es troben damunt la taula amb problemes no solucionats durant dècades en forma d'urbanitzacions no recepcionades en situació de (quasi)abandó pel que fa als seus serveis.
En síntesi, aquest avantprojecte preveu dues maneres de fer front a l'execució d'obres de millora en els serveis:
1) A través de la concessió de crèdits tous als ens locals o a les entitats amb personalitat jurídica constituïdes per al manteniment i conservació de les urbanitzacions.
2) Mitjançant subvencions a fons perdut que ajudin a paliar els problemes de finançament dels ens locals.
En cas de concretar-se, i a l'espera del redactat final de la futura llei, qualsevol d'aquestes solucions podria donar aire i una sortida digna a una situació de desgavell urbanístic provocada per la proliferació d'urbanitzacions en forma de taca d'oli sense tenir en compte la sobredimensió i la càrrega negativa (pel que fa l'eficiència a l'hora de prestar els serveis públics) que això suposava en els municipis petits, i sense haver avaluat l'impacte tant a nivell paisatgístic com de sostenibilitat en l'ús de recursos escassos (l'aigua!).
En definitiva, sense haver-se fet una planificació territorial com a mínim rigurosa i amb un component estratègic, és a dir, de model de futur.
Seguint el fil del cas que ens ocupa, aquesta petita millora en l'enllumenat públic hauria de ser només la primera pedra sobre la qual edificar una millora exponencial en la prestació de serveis que tingui continuïtat amb la desitjada i imminent connexió de la xarxa de clavegueram municipal (nucli de la vila i urbanitzacions -més o menys aïllades-) a l'EDAR de l'Escala-Albons.
Només a partir d'aquí, pas a pas, podrem dir amb veu alta que disposem d'uns serveis públics a l'alçada del que tots ens mereixem com a contribuents.
dilluns, 18 de febrer del 2008
Entitats.
Fa uns quants dies que dono voltes a la importància que té per un poble com Sant Pere la col·laboració de les entitats a l'hora d'organitzar activitats dirigides a la resta dels veïns.
Una vegada hem passat la festa de fi d'any, l'arribada dels Reis d'Orient, la festa major de Sant Sebastià i el Carnestoltes, m'adono que molts d'aquests actes no podrien dur-se a terme sense l'ajuda, sovint desinteressada, d'algunes entitats que formen part de la nostra societat civil.
Des d'aquí només vull aprofitar per donar les gràcies a totes aquelles persones que ens han ajudat a fer possible l'augment de participació viscuda en les recents activitats organitzades. Ben segur que la bona acollida es deu, en gran mesura, a les ganes i dedicació que molts d'ells hi han posat.
No m'agradaria oblidar a ningú, però adreço aquestes línies a la junta del F. C. Sant Pere, a la comissió de festes que va fer l'impossible per tal que, entre altres coses, l'arribada dels Reis d'Orient es fés pel riu Fluvià, a la colla dels pencaires del carnestoltes i a tota aquella gent que, en un moment o altre, ens han prestat la seva ajuda perquè les coses funcionessin millor i alhora fer realitat una participació més plural i diversa.
A tots vosaltres, moltíssimes gràcies.
Una vegada hem passat la festa de fi d'any, l'arribada dels Reis d'Orient, la festa major de Sant Sebastià i el Carnestoltes, m'adono que molts d'aquests actes no podrien dur-se a terme sense l'ajuda, sovint desinteressada, d'algunes entitats que formen part de la nostra societat civil.
Des d'aquí només vull aprofitar per donar les gràcies a totes aquelles persones que ens han ajudat a fer possible l'augment de participació viscuda en les recents activitats organitzades. Ben segur que la bona acollida es deu, en gran mesura, a les ganes i dedicació que molts d'ells hi han posat.
No m'agradaria oblidar a ningú, però adreço aquestes línies a la junta del F. C. Sant Pere, a la comissió de festes que va fer l'impossible per tal que, entre altres coses, l'arribada dels Reis d'Orient es fés pel riu Fluvià, a la colla dels pencaires del carnestoltes i a tota aquella gent que, en un moment o altre, ens han prestat la seva ajuda perquè les coses funcionessin millor i alhora fer realitat una participació més plural i diversa.
A tots vosaltres, moltíssimes gràcies.
dijous, 7 de febrer del 2008
Els blancs i els negres.
Igual que l'eterna discussió sobre si primer ve l'ou o la gallina, hi ha qui pensa que a la vida o tot és blanc o tot és negre. A l'altre costat, en canvi, hi ha qui pensa que enmig de tots dos colors hi ha una àmplia gamma de grisos.
Per dir-ho d'altra manera, hi ha qui creu que en situacions vitals davant les quals cal prendre decisions només hi ha dues postures que valguin. Per citar un exemple: "o és que sí o és que no". D'altres pensen que els matisos són importants perquè ajuden a ser més omnicomprensius i a apropar-nos a situacions que, per altra banda, serien difícils d'entendre sense aquest ampli ventall de tonalitats. Per exemple: "no ho sé", "potser", "depèn", "això és relatiu"...
Tinc un amic amb el qual sempre parlem del mateix i no hi ha manera de trobar-nos a mig camí. Ell creu que o blanc o negre i jo, en canvi, sempre sóc més prudent i ho veig tot molt més difuminat.
El més curiós de tot és que darrerament m'he adonat que ambdós tenim molt més en comú del que pensàvem, és a dir, sigui quina sigui la forma de dir les coses, en el fons pensem de manera similar.
No hi he trobat cap altra explicació que la següent: penso que allò que ens diferencia és allò que ens manca o ens complementa. Ell és blanc o negre perquè així li han anat les coses millor i, perquè no dir-ho, segurament és una manera més senzilla d'afrontar els reptes de la vida, evitant fer filosofia de tot i que s'arribi a carrerons sense sortida. A mi, contràriament, el blanc o el negre, el tot o res, m'ha portat més maldecaps que satisfaccions i en les "mitges tintes" he après a moure'm amb més tranquil·litat i em trobo més còmode. És qüestió de gustos...i de supervivència. O potser és aquesta mania meva de relativitzar-ho sempre tot!
És sorprenent, però en funció de la situació en què et trobes, hi ha vegades on no hi ha més solució que o el blanc o el negre, malgrat dins teu saps del cert que és gris del tot! En termes d'empresa, la gestió de persones i col·lectius, les reunions, les dinàmiques de grup, les negociacions, etc. necessiten molta mà esquerra, equilibri i punts d'entesa, és a dir, més grisos. Les conclusions i les decisions que s'han d'extreure d'aquesta gestió, en canvi, requereixen més blancs o negres per tal que siguin funcionals, operatives i es puguin executar.
Curiositats a part, el cert és que m'agadaria tenir part de la seva determinació a l'hora de prendre decisions (i la seva claredat per no embolicar-me!) i voldria creure que a ell li agradaria tenir més paciència per afrontar les coses. I tot això pensant que la majoria de les vegades, sigui amb el blanc, el negre o els grisos, som capaços d'entendre'ns, arribar a mig camí i, el millor de tot, continuar parlant i discutint sense deixar de ser amics.
En definitiva, tant si és blanc o negre com si és gris, no hauríem d'oblidar mai que totes dues postures formen part de la mateixa moneda, com el dia i la nit, com la vida i la mort. Sobretot, hem de saber veure que el gris apareix quan es es barreja el negre amb el blanc i que allò important de veritat és saber donar una resposta adequada als reptes que se'ns van plantejant, tot creant punts d'entesa i no de discòrdia...
...sigui quin sigui el color!
Per dir-ho d'altra manera, hi ha qui creu que en situacions vitals davant les quals cal prendre decisions només hi ha dues postures que valguin. Per citar un exemple: "o és que sí o és que no". D'altres pensen que els matisos són importants perquè ajuden a ser més omnicomprensius i a apropar-nos a situacions que, per altra banda, serien difícils d'entendre sense aquest ampli ventall de tonalitats. Per exemple: "no ho sé", "potser", "depèn", "això és relatiu"...
Tinc un amic amb el qual sempre parlem del mateix i no hi ha manera de trobar-nos a mig camí. Ell creu que o blanc o negre i jo, en canvi, sempre sóc més prudent i ho veig tot molt més difuminat.
El més curiós de tot és que darrerament m'he adonat que ambdós tenim molt més en comú del que pensàvem, és a dir, sigui quina sigui la forma de dir les coses, en el fons pensem de manera similar.
No hi he trobat cap altra explicació que la següent: penso que allò que ens diferencia és allò que ens manca o ens complementa. Ell és blanc o negre perquè així li han anat les coses millor i, perquè no dir-ho, segurament és una manera més senzilla d'afrontar els reptes de la vida, evitant fer filosofia de tot i que s'arribi a carrerons sense sortida. A mi, contràriament, el blanc o el negre, el tot o res, m'ha portat més maldecaps que satisfaccions i en les "mitges tintes" he après a moure'm amb més tranquil·litat i em trobo més còmode. És qüestió de gustos...i de supervivència. O potser és aquesta mania meva de relativitzar-ho sempre tot!
És sorprenent, però en funció de la situació en què et trobes, hi ha vegades on no hi ha més solució que o el blanc o el negre, malgrat dins teu saps del cert que és gris del tot! En termes d'empresa, la gestió de persones i col·lectius, les reunions, les dinàmiques de grup, les negociacions, etc. necessiten molta mà esquerra, equilibri i punts d'entesa, és a dir, més grisos. Les conclusions i les decisions que s'han d'extreure d'aquesta gestió, en canvi, requereixen més blancs o negres per tal que siguin funcionals, operatives i es puguin executar.
Curiositats a part, el cert és que m'agadaria tenir part de la seva determinació a l'hora de prendre decisions (i la seva claredat per no embolicar-me!) i voldria creure que a ell li agradaria tenir més paciència per afrontar les coses. I tot això pensant que la majoria de les vegades, sigui amb el blanc, el negre o els grisos, som capaços d'entendre'ns, arribar a mig camí i, el millor de tot, continuar parlant i discutint sense deixar de ser amics.
En definitiva, tant si és blanc o negre com si és gris, no hauríem d'oblidar mai que totes dues postures formen part de la mateixa moneda, com el dia i la nit, com la vida i la mort. Sobretot, hem de saber veure que el gris apareix quan es es barreja el negre amb el blanc i que allò important de veritat és saber donar una resposta adequada als reptes que se'ns van plantejant, tot creant punts d'entesa i no de discòrdia...
...sigui quin sigui el color!
dimarts, 5 de febrer del 2008
Caucuses.
Avui es celebren eleccions primàries a 22 estats per escollir el candidat demòcrata i republicà a les eleccions presidencials dels E.U.A. del proper 4 de novembre. El mot superdimarts és una manera d'anomenar les eleccions que simultàniament es fan en diversos estats i que sol marcar un abans i un després en les possibilitats dels diferents candidats.
Estats amb un número de població alt, com ara Califòrnia, Nova York i Nova Jersey, decidiran avui a on van a parar els seus delegats.
El procés d'eleccions primàries és conegut com a caucus o caucuses -una mena d'assemblees que segons sembla tenen el seu orígen en el món indi- i les normes d'elecció dels delegats varien en funció dels estats. De la mateixa manera, el partit demòcrata i el partit republicà segueixen regles del joc diferents a l'hora d'atorgar els seus delegats a un o altre candidat. Els demòcrates segueixen criteris de (quasi)proporcionalitat, és a dir, cada candidat s'endú un número de delegats del total assignat a aquell estat en funció dels vots que hi ha obtingut, mentre que els republicans opten per un sistema majoritari, en què quan es guanyen les eleccions primàries en un estat, es guanyen tots els delegats en joc (independentment del marge segons el qual s'assoleix la victòria).
Pel bàndol demòcrata hi ha una dura pugna i un empat tècnic entre el senador d'Illinois Barack Obama i la senadora per Nova York, Hillary Clinton, dona de l'expresident Bill Clinton. Hillary semblava comptar amb un suport incontestable al seu feu, Nova York, especialment gràcies al vot femení, però la diferència en la intenció de vot s'ha anat escurçant, en part pel vot racial que arrossega Obama i en part perquè el seu missatge de canvi ha anat quallant entre l'electorat demòcrata.
Al bàndol republicà les coses semblen més clares. El senador per Arizona John McCain sembla tenir una diferència inabastable pels altres dos candidats, el pastor evangelista i exgovernador d'Arkansas Mike Huckabee i el mormó Mitt Romney. Hi ha qui creu que només l'abandó d'un d'aquests i una aliança entre els votans de Huckabee i Romney podrien fer sombra a la més que probable victòria d'un McCain que ha aconseguit el suport explícit de Rudolph Giuliani, exalcalde de Nova York conegut pel seu enèrgic paper de reconstrucció de la ciutat després dels atemptats comesos contra les torres bessones l' 11-s del 2001, en la seva carrera cap a la Casa Blanca.
Només perquè ens fem una idea de la importància del superdimarts: per ser el candidat demòcrata a la presidència dels E.U.A. són necessaris 2.025 delegats i avui se n'escullen 1.681.
Per ser el candidat republicà fan falta 1.191 delegats i avui n'hi ha 1.023 en joc.
Des de la distància, és difícil dir per quin candidat optar. El que sí que tinc clar és que el meu vot seria demòcrata i que em sedueix l'eslògan de Barack Obama: "Change. We can believe in" (que traduït seria quelcom així: "Podem creure en el canvi").
Tanmateix, el que no sé és si hi haurà un més que desitjable canvi de rumb en la política internacional dels E.U.A. Sempre ens quedarà creure en el canvi...
Estats amb un número de població alt, com ara Califòrnia, Nova York i Nova Jersey, decidiran avui a on van a parar els seus delegats.
El procés d'eleccions primàries és conegut com a caucus o caucuses -una mena d'assemblees que segons sembla tenen el seu orígen en el món indi- i les normes d'elecció dels delegats varien en funció dels estats. De la mateixa manera, el partit demòcrata i el partit republicà segueixen regles del joc diferents a l'hora d'atorgar els seus delegats a un o altre candidat. Els demòcrates segueixen criteris de (quasi)proporcionalitat, és a dir, cada candidat s'endú un número de delegats del total assignat a aquell estat en funció dels vots que hi ha obtingut, mentre que els republicans opten per un sistema majoritari, en què quan es guanyen les eleccions primàries en un estat, es guanyen tots els delegats en joc (independentment del marge segons el qual s'assoleix la victòria).
Pel bàndol demòcrata hi ha una dura pugna i un empat tècnic entre el senador d'Illinois Barack Obama i la senadora per Nova York, Hillary Clinton, dona de l'expresident Bill Clinton. Hillary semblava comptar amb un suport incontestable al seu feu, Nova York, especialment gràcies al vot femení, però la diferència en la intenció de vot s'ha anat escurçant, en part pel vot racial que arrossega Obama i en part perquè el seu missatge de canvi ha anat quallant entre l'electorat demòcrata.
Al bàndol republicà les coses semblen més clares. El senador per Arizona John McCain sembla tenir una diferència inabastable pels altres dos candidats, el pastor evangelista i exgovernador d'Arkansas Mike Huckabee i el mormó Mitt Romney. Hi ha qui creu que només l'abandó d'un d'aquests i una aliança entre els votans de Huckabee i Romney podrien fer sombra a la més que probable victòria d'un McCain que ha aconseguit el suport explícit de Rudolph Giuliani, exalcalde de Nova York conegut pel seu enèrgic paper de reconstrucció de la ciutat després dels atemptats comesos contra les torres bessones l' 11-s del 2001, en la seva carrera cap a la Casa Blanca.
Només perquè ens fem una idea de la importància del superdimarts: per ser el candidat demòcrata a la presidència dels E.U.A. són necessaris 2.025 delegats i avui se n'escullen 1.681.
Per ser el candidat republicà fan falta 1.191 delegats i avui n'hi ha 1.023 en joc.
Des de la distància, és difícil dir per quin candidat optar. El que sí que tinc clar és que el meu vot seria demòcrata i que em sedueix l'eslògan de Barack Obama: "Change. We can believe in" (que traduït seria quelcom així: "Podem creure en el canvi").
Tanmateix, el que no sé és si hi haurà un més que desitjable canvi de rumb en la política internacional dels E.U.A. Sempre ens quedarà creure en el canvi...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)