Prioritats.

Ahir llegia un article d'en Joan Barril al diari El Periódico de Catalunya i em vaig parar just després de llegir la primera frase. Venia a dir que massa sovint les coses urgents no ens deixen veure les coses importants.

Hi estic bàsicament d'acord. El problema apareix quan hi ha tantes coses que són importants que es fa difícil destriar què és prioritari i què és simplement urgent. Massa absorbit pel dia a dia de la feina, un pot pecar de no saber distanciar-se en la justa mesura per tal de separar allò superflu i allò que realment té certa rellevància.

Però, què passa quan hi ha tantes mancances que no saps ni per on començar? No hi ha ni recursos econòmics, ni recursos personals, ni paciència, ni -potser allò fonamental- bona predisposició i voluntat per tirar endavant amb el que hi ha.

Des de la meva manera d'entendre les coses, els projectes interessants són aquells que afronten les situacions problemàtiques des de tots els punts de vista, que intenten donar una resposta integral i que pensen les coses com un tot, una suma d'esforços. Si tens aquesta idea, aleshores no pots renunciar a fer cap de les coses que saps del cert que donaran forma a aquesta idea de conjunt. Això sí, calen mitjans i moltes, moltíssimes ganes, dedicació, sacrificis personals, enrabiades, discussions, etc. per arribar a concretar aquest projecte.

Si del que es tracta és de tenir un projecte de poble, no val només l'anar fent i el qui dia passa any empeny. O dit d'altra manera, qui pensi així s'ha equivocat de projecte. A mode de resum: cal intervenir en l'espai públic millorant els accessos al municipi, reurbanitzant les zones més degradades, rehabilitant el nucli vell, fent els espais comuns més agradables per a tothom. Això només per posar uns quants exemples. Feina en sobra.

I sí, els detalls també compten, perquè quan no hi ha massa mitjans per fer tot això que he enumerat, hom fa mans i mànigues perquè les coses més senzilles estiguin a la vista de tothom, encara que només siguin unes simples jardineres de fusta amb flors, portar papereres a urbanitzacions que no n'havien tingut mai, fomentar el compostatge casolà -a un preu simbòlic, per cert- entre els veïns, o col·locar unes plantes a l'entrada del Casal de la gent gran.

Potser hi haurà algú que ho trobarà ridícul, però les petites coses també sumen, que és del que es tracta. Durant el dia a dia, es tracten projectes grans i importants i coses molt petites que passen desapercebudes per moltíssima gent.

Els primers no són un problema, tothom hi està d'acord i són fàcilment identificables per a la gent. Els segons, en canvi, són minúsculs i inapreciables per als veïns. Aquests darrers, però, sovint mantenen el pols del poble, perquè sense ells hi hauria gent que no podria passar per la vorera com déu mana i altres no podrien entrar a la porta de casa perquè tindrien el morro d'un cotxe a tocar de la seva entrada. Tinc molt present el seu benestar i la petita millora en la seva qualitat de vida que aquestes mesures representen.

Què és prioritari? Gastar-se molts diners per tirar endavant un gran projecte o ser capaços d'augmentar la participació de la gent en activitats subvencionades o gratuïtes?

Per al primer cas, en Josep Lluís Núñez va fer servir un símil molt encertat: amb molts diners fins i tot la portera fitxa bé.

Per al segon cas, la cosa ja es complica. Per què? Perquè no llueix prou i cal posar-hi molta imaginació i esmerçar-hi molts esforços que no tothom està disposat a invertir. En la situació actual, no n'hi ha prou amb ser-hi i fer-ho. Cal ser-hi -si pot ser ser-hi més-, fer-ho, fer-ho bé -si pot ser molt bé- i treballar per fer més coses molt ben fetes i a un cost molt baix o zero.

S'ha de ser eficient -el màxim resultat amb els mínims recursos- i eficaç -aconseguir els objectius- i si no, malament rai!

Cadascú tindrà la seva opinió personal del què és prioritari, tot i que probablement trobar el punt d'equilibri entre una i altra cosa és ideal. Però us puc assegurar que el que no val és tirar la tovallola. Cal una reflexió més profunda del que és l'administració pública i per a què serveix. Jo ho tinc molt clar: treball, treball i més treball. Que ens equivoquem? Treballar per no equivocar-nos altra vegada.

En el llibre de memòries que porta per títol Oda inacabada, l'expresident Pasqual Maragall diu que en política el més important no és assolir el que un es proposa sense desviar-se de les seves creences inicials sinó que els resultats aconseguits siguin dignes del que un s'ha proposat en els inicis, encara que sovint canviïn els punts de vista i els plantejaments defensats.

Què ens fa dignes? La satisfacció de saber que, passi el que passi, alguns hi hem treballat amb totes les ganes del món.

Qui no entengui això ho tindrà complicat perquè demà tornaré a treballar amb les mateixes ganes per tenir i guanyar-me l'oportunitat de continuar treballant. Qui vulgui que pugi al carro, qui no encara és a temps de baixar. No vull llastres ni gent que hagi perdut la fe, perquè crec tenir un projecte i vull tirar-lo endavant i perquè s'acosten moments importants en què caldrà fer-ho molt bé i molt millor. Ara més que mai cal sumar tots els esforços i una mica més. El nostre esforç ens dignifica i dignifica el projecte, no a l'inrevés.

Jo tinc clares les meves prioritats...i vosaltres?

Marxar contínuament.

Què vol dir marxar contínuament? Difícil pregunta.

Podria molt ben ser un mètode d'autodefensa per protegir-se d'allò desagradable que vingui en el futur, podria ser cobardia o podria ser simplement una fugida endavant. Cap de les tres coses és especialment una virtud, però tothom ha d'aprendre a conviure amb si mateix i trobar un cert equilibri.

Bé, no sé la resposta, però en qualsevol cas és com estar de pas i no en el sentit de tornar-se irresponsable o menfotisme. Suposo que això té coses positives i negatives alhora. Positives? Que mai t'arribes a creure del tot allò que estàs vivint i el que fas, ho fas amb entusiasme. Crec honestament que aquest és el meu cas.

Negatives? El risc que tant anar i venir t'allunyi una mica del punt just de distància que convé tenir davant cada situació, cada moment. El que a la cuina seria el punt just de cocció, per entendre'ns. En resum: com que saps que tard o d'hora marxes, t'allunyes i te'n vas, no ho gaudeixes del tot.

Encara hi ha un altre aspecte a destacar. Disposar d'un realisme gairebé gèlid -a vegades ofensiu i cínic, ho reconec-, el de saber que tots juguem un rol determinat en un moment determinat de la nostra vida i que la felicitat és efímera i caduca. Malgrat tot, en línies generals fins ara he estat una persona raonablement feliç. No em puc queixar.

Sovint, creus tenir altres plans i tendeixes a no adonar-te del que passa al voltant de la teva vida. I et vas allunyant més i més...cada vegada més.

Aleshores, succeeixen coses i ja no ets a temps d'abastar-les. El tren ja ha passat. L'has perdut. Has marxat.

Potser tenen raó els que defensen viure amb un ritme de vida més tranquil. I si provo a viure slow? Bé, no sé si amb un ritme de vida slow marxaré contínuament, ni si al final aconseguiré arribar a la meva Ítaca particular, superant lluites amb ciclops gegantins i la fúria d'algun déu, però el que sí que tinc clar és que, per si de cas, no tinc pensat anar massa lluny.

M'imagino a l'andana de l'estació mentre miro l'horari de trens, tot esperant que el darrer encara no hagi marxat...

Cavalcada de Reis 2009.

Ras i curt: l'arribada dels Reis mereix una valoració altíssima. No només per l'esforç per part de tots i totes les que d'una manera directa o indirecta hi heu ajudat, sinó pel fet d'elevar-ne any rere any el nivell.

Aquesta festa creix al mateix ritme que s'enforteix la musculatura del poble, cada any que passa som més poble perquè participa més gent i gent més diversa. Pel que fa a la projecció, Sant Pere es situa i posiciona al nivell que li correspon pel que fa a l'organització d'actes festius i culturals. No és estrany que cada any siguin més els visitants que gràcies al boca-orella vinguin atrets per la qualitat de la cavalcada de Reis. I aquest és un mèrit exclusiu vostre.

L'arribada a través del riu dignifica i descobreix davant nostre el medi natural que ens envolta, alhora que apropa la gent a una realitat sovint desconeguda pels propis veïns de Sant Pere: el tram baix del riu Fluvià. Un riu amb un alt valor ecològic i un dels pocs rius verges que queden a Catalunya.

Quin goig poder-lo gaudir la nit de Reis, no us sembla?

De cares a l'any vinent només ens queda marge per fer-ho encara millor. Estic segur que no decebrem a ningú, perquè aquí, a casa, quan ens proposem fer les coses bé, les fem com enlloc. Malgrat nombroses dificultats, som capaços d'organitzar activitats i som -en realitat sou- capaços de fer-ho molt bé. Si us plau, us animo a superar-vos i us demano que no abaixeu el llistó.

Quan tots bufem en la mateixa direcció Sant Pere hi guanya, hi guanyem tots.

Dono les gràcies a aquells i aquelles que davant les nombroses adversitats, fatalitats, incidents, malentesos, discussions, retards i anècdotes, durant la mateixa nit de Reis ja estàveu pensant en com fer-ho millor l'any vinent. Sense vosaltres res d'això hauria estat possible.

A poc a poc, continueu fent poble.

Aquest és un reconeixement per a tots i totes vosaltres.