Podria molt ben ser un mètode d'autodefensa per protegir-se d'allò desagradable que vingui en el futur, podria ser cobardia o podria ser simplement una fugida endavant. Cap de les tres coses és especialment una virtud, però tothom ha d'aprendre a conviure amb si mateix i trobar un cert equilibri.
Bé, no sé la resposta, però en qualsevol cas és com estar de pas i no en el sentit de tornar-se irresponsable o menfotisme. Suposo que això té coses positives i negatives alhora. Positives? Que mai t'arribes a creure del tot allò que estàs vivint i el que fas, ho fas amb entusiasme. Crec honestament que aquest és el meu cas.
Negatives? El risc que tant anar i venir t'allunyi una mica del punt just de distància que convé tenir davant cada situació, cada moment. El que a la cuina seria el punt just de cocció, per entendre'ns. En resum: com que saps que tard o d'hora marxes, t'allunyes i te'n vas, no ho gaudeixes del tot.
Encara hi ha un altre aspecte a destacar. Disposar d'un realisme gairebé gèlid -a vegades ofensiu i cínic, ho reconec-, el de saber que tots juguem un rol determinat en un moment determinat de la nostra vida i que la felicitat és efímera i caduca. Malgrat tot, en línies generals fins ara he estat una persona raonablement feliç. No em puc queixar.
Sovint, creus tenir altres plans i tendeixes a no adonar-te del que passa al voltant de la teva vida. I et vas allunyant més i més...cada vegada més.
Aleshores, succeeixen coses i ja no ets a temps d'abastar-les. El tren ja ha passat. L'has perdut. Has marxat.
Potser tenen raó els que defensen viure amb un ritme de vida més tranquil. I si provo a viure slow? Bé, no sé si amb un ritme de vida slow marxaré contínuament, ni si al final aconseguiré arribar a la meva Ítaca particular, superant lluites amb ciclops gegantins i la fúria d'algun déu, però el que sí que tinc clar és que, per si de cas, no tinc pensat anar massa lluny.
M'imagino a l'andana de l'estació mentre miro l'horari de trens, tot esperant que el darrer encara no hagi marxat...
3 comentaris:
Tot pot ser que marxar continuament sigui simplement caminar endavant, evolucionar com a persona.
O pot esser fugir i desconectar. Hi ha cops que més que cobardia pot ser alló que diem: Posar terra per mitg. O perque és millor, necesari, el cos t'ho demana. Un kit-kat.
També a vegades cal deixar passar el trens fins que un día t'adones que aquell que arriba es el teu. Ho saps i l'agafes.
I la felicitat? Ui, la felicitat. Existeix com hom la voldría? O com es creu entendre? O com ens la mostren? Llarg debat...
Cada dia rebo per mail la frase del dia. Fa dies vaig rebre aquesta: "La felicitat no es compra, no rau en les aparences, cadascú de nosaltres la construeix en cada instant de la seva vida amb el cor" (Anònim del país Dogon-Mali).
I es pot marxar continuament i sempre estar al mateix lloc. El pensament i el cos no sempre van a l'hora!
Com va dir en Schuster:
"NO hace falta decir nada más"
Benvolgut Jordi, salutacions des de Lloret, Et vull fer arribar el meu agraiment per les teves paraules. Encara em sento més afalagat per qui me les ha dirigit. Una abraçada,
Jordi Orobitg
Publica un comentari a l'entrada