Més inversions per a Sant Pere Pescador a través del Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya.

El passat 7 d'abril de 2008 la Comissió de Cooperació Local de Catalunya va aprovar inicialment la proposta de planificació del PUOSC per al quinquenni 2008-2012.

Del total de projectes presentats, Sant Pere Pescador rebrà una subvenció de 692.736,27 €, la qual cosa suposa un increment d'un 67% en relació als 414.000 € rebuts en l'anterior convocatòria. Si ens fixem en els projectes subvencionats, cal destacar que els vestidors del camp de futbol municipal rebran 350.000 € provinents de dos programes diferents: 250.000 € corresponen al Programa General i uns altres 100.000 € al Programa Específic de cooperació municipal de la Diputació de Girona.

Per altra banda, la llar d'infants ha estat subvencionada amb 342.736,27 € desglossats de la següent manera: 300.000 € s'inclouen dins el Programa Específic de dinamització i equilibri territorial i els 42.736,27 € restants són del Programa General.

Analitzant més detalladament el pressupost total dels projectes subvencionats: 439.725 € pel que fa als vestidors i 579.327,65 € en relació amb la llar d'infants, amb un import total resultant de 1.159.095,025 €, ens adonem que ambdós projectes han estat subvencionats de mitjana en un 60%, la qual cosa, segons el meu parer, no està gens malament.

Pel que fa a les anualitats que ens han estat proposades, 2010 per als vestidors del camp de futbol i 2012 per a la llar d'infants, certament no són les esperades, tot i que restem a l'espera que les al·legacions presentades per l'Ajuntament tinguin el seu efecte i d'aquesta manera avançar les anualitats al 2008 i al 2010, respectivament.

Més enllà de valoracions estrictament econòmiques, políticament aquests projectes consoliden el full de ruta que hem dissenyat per a Sant Pere Pescador durant aquesta legislatura:

1) Per una banda, els vestidors del camp de futbol municipal ens permetran condicionar adequadament una obra ja començada amb una condició sine qua non, la qualitat de les instal·lacions.

2) Per l'altra, la llar d'infants farà visible l'aposta per una sèrie de noves actuacions que s'engloben en el que hem vingut anomenant "serveis bàsics d'atenció a les persones" i que ocupen els primers esglaons en el nostre ordre de prioritats: ampliació del CEIP Llagut, construcció d'una escola bressol municipal i construcció d'un nou dispensari mèdic. O el que és el mateix i realment important: inversió en educació i salut.

Des de l'equip de govern d'Independents per Sant Pere-Acord Municipal continuem treballant cada dia perquè així sigui.

Per què?

Per què els catalans tenim aquesta mania de tirar-nos els plats pel cap cada vegada que hi ha una qüestió que afecta a tot el país? L'altre dia, parlant amb uns amics dels problemes generats amb la sequera, vaig acabar argumentant que hi ha una mena de tendència a fer-nos l'harakiri, enfrontar diverses parts del territori i, a més a més, desprestigiar la nostra classe política (ja prou en hores baixes!).

Sembla innat exclamar-se que quan les coses van malament, ja se sap, és que en aquest país sempre fem les coses de la mateixa manera, manca planificació i no hi ha mai previsió.

A vegades, només a vegades i no sempre, cal saber separar-se una mica de les notícies més a flor de pell, d'aquelles que colpegen el dia a dia dels mitjans de comunicació, i adonar-nos que la sequera és una situació excepcional i que, malgrat admetre que hi poden haver hagut molts errors, ara el més important és evitar que una situació d'excepcionalitat es converteixi en una d'emergència de conseqüències molt més greus per les restriccions en el consum d'aigua de boca i altres usos.

El cas del Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals n'és un altre exemple. L'òrgan que ha de vetllar perquè els nostres mitjans de comunicació estiguin despolititzats és incapaç de nomenar un/a director/a general de consens. Què succeeix? Notícies, notícies i més notícies que només destapen la caixa de pandora deixant al descobert les pitjors pràctiques polítiques.

On s'és vist que l'exercici del dret de vet per part dels partits polítics representats porti a demanar empara al Parlament de Catalunya per incapacitat de donar compliment a la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals? Un joc de despropòsits, vaja. El més preocupant, però, és que només així s'ha pogut nomenar una directora general per unanimitat, quan l'amenaça d'un ridícul, crec que entre volgut i creat artificialment, ha superat els tacticismes polítics.

Quan cal més unitat, desunió, quan cal reformular cap a quin model de país volem avançar (alerta amb l'Estatut!), atiem un foc que porta a l'enfrontament entre territoris. Com és possible que no s'atemperin els ànims i algú digui d'una vegada que el problema no són ni els regants de l'Ebre, ni els del Ter, ni la classe política en general?

Mentre nosaltres fem de la sequera un sainet, altres aprofiten per fer-nos enrogir. I per què? Perquè al final, entre tots, continuem dient que ja se sap, que en aquest país sempre fem les coses igual...Tothom que pensi el que vulgui, però com gairebé sempre Catalunya hi perd!

Detalls...

Observo amb admiració l'article d'en Santi Vila, alcalde de Figueres, al setmanari l'Empordà quan parla de la Ciutat dels detalls. Salvant les distàncies, les mancances que enumera per recuperar la identitat de la ciutat s'assemblen moltíssim a les necessitats actuals de Sant Pere Pescador: millores en la mobilitat, creació de bosses d'aparcament a les entrades del municipi, pla de xoc per potenciar el petit comerç, pla integral de rehabilitació del nucli de la vila, i així fins a un llarg etcètera de mesures que augmentin la qualitat de vida dels veïns i que són molt més senzilles de visualitzar que els llargs i massa sovint infructífers debats sobre grans infraestructures.

M'agrada la idea d'en Santi dels detalls i comparteixo amb ell que la identitat d'una ciutat o un poble consisteix moltes vegades en mirar-nos el melic i recuperar allò que en essència ja teníem però que hem oblidat o menystingut. En el seu cas es parla d'una ciutat molt urbana que aposta pel coneixement, en el meu parlaré d'un poble eminentment rural vinculat a la terra, a l'entorn natural i potencialment als recursos que ens ofereix el mar i el riu Fluvià.

Si és cert que la política és l'art del possible, què hi ha de dolent en els detalls? I si de tant en tant trenquem algun motlle i ens atrevim a fer polítiques municipals de vertadera proximitat? La que té com a repte afrontar el problema del comerciant que es queixa que al poble no hi ha cap negoci amb futur, la del restaurador que es queixa dels problemes d'inseguretat, la del regidor que creu que cal redissenyar la mobilitat interurbana, la del veí que no entén la supressió i reubicació d'un punt de contenidors que s'havia convertit en un abocador incontrolat.

Som-hi? Poc a poc però amb pas ferm cal construir un poble on cada detall val. Des d'allò més petit i insignificant fins a les grans obres, des de l'interior del poble cap a les afores. Només així avançarem al ritme que Sant Pere es mereix.

Geometria variable i wait and see.

Em venen al cap aquestes paraules després de sentir-les pronunciar a en Josep Antoni Duran i Lleida mentre intentava resumir la situació després dels resultats del 9 de març:

Geometria variable és un concepte que aquí s'aplica per referir-nos a l'escenari que s'obre de cares a les múltiples combinacions que apareixen per formar unes aliances que donin estabilitat a la legislatura. El compromís per aprovar unes lleis concretes, les presidències en les comissions, el ball de noms per saber les persones que ocuparan la mesa del parlament (de vital importància perquè són els qui, entre altres coses, poden decidir quins temes s'incloen en un ordre del dia i quins no -és a dir, en controlen l'agenda política i el seu ritme-), i en el cas català el desplegament de l'Estatut, la publicació de les balances fiscals, i la inversió en infraestructures, centren tota l'atenció.

Wait and see és una declaració d'intencions molt pròpia de la flema britànica. Significa esperar esdeveniments per actuar d'una o altra manera. No ensenyar del tot les cartes fins a saber l'oferta que es posa a sobre la taula.

Sovint, per a tots aquells que hem optat per un vot catalanista i sobiranista, em pregunto si en totes aquestes negociacions s'imposa entre els nostres representants el sentit de país o bé el simple partidisme i el tacticisme. Desgraciadament arribo a la conclusió que massa vegades s'imposa el criteri del peix al cove i poques, molt poques, el d'una vertadera idea de fons de país cap a on avançar.

Per què? Perquè els partits tenen les seves pròpies dinàmiques internes malgrat que precisament per aquest motiu s'allunyen cada vegada més de la gent; perquè existeixen els personalismes; per l'eròtica del poder, etc.

Ja per acabar, mentre escric aquesta entrada, m'adono que la geometria variable i el wait and see són perfectament aplicables a ERC tot esperant el congrés del mes de juny: múltiples combinacions, possibilitats d'aliances diverses, manteniment de quotes de poder de les diferents sensibilitats existents dins del partit, etc.

Amb una única i fonamental diferència en relació amb la situació a l'Estat: el resultat és incert. De la qualitat democràtica del procés congressual i el tarannà republicà del debat en pot dependre influir en el pròxim full de ruta dels país pel que fa al nostre autogovern i a exercir democràticament el dret a l'autodeterminació mitjançant una consulta popular.

Temps al temps...

Avui: joventut!

Aquest vespre a les 20 h. farem la presentació del Pla Local de Joventut 2008-2011 al primer pis del Casal Cultural.

Després de mesos d'una intensa feina encapçalada per l'Àrea de Joventut, el document que ha de servir de marc de referència per endegar les actuacions dirigides als joves del poble finalment està enllestit.

Vull recordar que el jovent és un actiu important del municipi i des de l'equip de govern ens hem proposat prestar-li una atenció preferent. Per aquest motiu, el Pla Local de Joventut no s'ha de veure com un objectiu assolit sinó com un instrument que permeti desenvolupar polítiques de joventut que afrontin alguns dels problemes que s'han detectat durant el seu procés d'elaboració.

El més important de tot és que han estat els propis joves, a través de l'Àgora de Joves, i la societat civil, àmpliament representada a través de la reunió d'agents socials, els qui han dotat de contingut aquest document. En especial, pel que fa a l'anàlisi i diagnosi de problemàtiques, i a l'enumeració de les solucions i activitats que cal portar a la pràctica.

El condicionament de la sala nova com un Casal de Joventut és possiblement l'actuació de més rellevància, tot i que la contractació d'un/a dinamitzador/a juvenil és la pedra angular per coordinar aquelles activitats que, directa o indirectament, estan relacionades amb aquest segment de població: educació; oci, cultura i esports; treball; habitatge; salut; participació; i cohesió social.

Per no extendre'm més, us demano ben amablement que veieu aquest Pla Local de Joventut 2008-2011 com una oportunitat i que us adreceu a nosaltres per fer-lo realitat.

Etimologia.

[Abans de llegir, crec que és just dir que aquest escrit el vaig començar abans de la celebració de les eleccions al Congrés dels Diputats del 9 de març passat. No sé ben bé per quin motiu no em va acabar d’agradar com havia quedat (tenia la sensació que no havia estat prou rigorós) i vaig preferir guardar-lo i no penjar-lo sense haver-hi rumiat amb més calma. Ara em sembla un millor moment per, mentre Esquerra decideix cap a on anar, saber sobretot d’on venim].

Ja fa un cert temps que dono voltes a l’origen i significat de la paraula república. És només una forma d'organitzar políticament un estat contraposada a la monarquia? Sincerament penso que no. Avui en dia aquest concepte ha transcendit tant que trobem gent de tradició republicana participant còmodament en estats amb una monarquia parlamentària (el cas d’Espanya).

Si ens centrem únicament en el que signifiquen les paraules, veurem que hi ha qui, com jo, es considera un sobiranista pràctic (crec en el dret d’autodeterminació del meu país), liberal (pel que fa l’eixamplament dels drets individuals que formen part de l’esfera privada), socialdemòcrata (pel que fa la protecció pública dels drets col·lectius dels més desfavorits), i troba encaix sota l’ampli paraigua del republicanisme.

Més enllà dels dogmes, el republicanisme és d’arrel liberal i té a veure amb una forma d'entendre la noció de sobirania – que emana del poble -, la dimensió pública, els valors cívics, la participació ciutadana, el respecte per les lleis, la divisió de poders i la separació entre església i estat. En aquest sentit, la laïcitat de l'estat - que no és el mateix que dir que un estat és aconfessional, sinó que l'estat no s'identifica amb cap religió - i la res pública, l'interès pel bé general i comú, en són característics. Sens dubte, la influència més gran del republicanisme ens ha vingut donada de la veïna França.

És per això que a vegades val la pena conèixer l'etimologia de les paraules, i en aquest sentit res pública és senzillament això, una forma d’articular l’estat des de la cosa pública.

Reflexions postelectorals a Esquerra.

I mai millor dit! Aquesta és la reflexió que ERC haurà de fer per tal de definir a partir d'ara el full de ruta que ha de guiar l'acció de la formació.

No sé dir exactament la sensació que em queda després de les eleccions al congrés dels diputats d'ahir 9 de març, però segurament és decepció. Per diversos motius:

Des de la meva humil opinió els resultats ensenyen que a dia d'avui la gent no vol anar més enllà de l'actual l'organització política de l'estat, és a dir, que la gent se sent còmode (o bé no li interessa el tema) en un estat de les autonomies i que com a molt podem aspirar a trobar encaix en un estat...diguem-ne federal. No hem estat capaços de consolidar un espai electoral favorable al sobiranisme que hauria significat tancar un cicle i fixar-nos metes més ambicioses en endavant.

A títol personal, crec en el sobiranisme pràctic com a eina per augmentar el benestar de tots els catalans, basant-nos en la millora d'aquelles coses que afecten a la butxaca de la gent quotidianament: el preu del lloguer dels pisos, els transports públics, les autovies i la reducció dels peatges a les autopistes, per posar-ne uns exemples. En paraules de Xavier Rubert de Ventós, això és el que ens porta de parlar de supraestructures a parlar d'infraestructures, perquè apropem la nostra reivindicació a problemes palpables en el dia a dia de la gent.

També crec que cal recuperar una noció abans ja utilitzada per ERC, la de l'espai social català, per explicar a la gent el perquè viure a Catalunya és més car que a la resta de l'estat i que, en conseqüència, perquè també cal pactar un finançament que millori la qualitat de vida de tots els catalans d'acord amb allò que aportem a la riquesa de l'estat (Producte Interior Brut -PIB-).

Des de fa temps es demana a la direcció d'ERC que adopti el model de funcionament del PNB, és a dir, que no hi hagi una identificació entre els líders del partit i els càrrecs que s'ocupen al govern de la Generalitat. Hi estic d'acord. Quan cal s'ha de fer tasca de partit i en aquest sentit trobo encertada la decisió d'en Joan Puigcercós de dedicar-se plenament a aquest propòsit.

Espero que la sotragada patida no signifiqui la fi del gradualisme com a estratègia per conformar una majoria social a favor de la independència basada, per damunt de tot, en la cohesió social.

Ara és un bon moment per mirar de recomposar les relacions amb CiU, en especial perquè no sabem quin és el futur d'un Estatut que està recorregut al Tribunal Constitucional, però de manera molt més estratègica per redefinir entre tots un espai catalanista ampli, transversal i comú que ens permeti posar-nos d'acord amb un contingut de mínims a partir del qual treballar per fer país i no per fer el ridícul mostrat en la negociació de l'Estatut.

Crec intuir que a CiU ja fa temps que treballen en aquesta possibilitat, però que les relacions personals entre les cúpules fan que l'entesa sigui extremadament difícil i complexa.

No sé si el moment de fer-ho serà el pròxim congrés ara ja avançat al mes de juny, però com a simpatitzant d'ERC, sí que em plantejo la conveniència o no de seguir en un govern tripartit en què es demostra que estem quedant diluïts a base de bé, i on la nostra tasca de govern tampoc queda massa ben copsada per la gent.

I passar a l'oposició? Tot sembla indicar que s'està penalitzant haver optat per la reedició del tripartit (ara govern d'Entesa). En tot cas, la sortida d'ERC del govern podria fer que les propostes de polítiques d'esquerres i independentistes fossin molt més visibles del que ho són ara mateix. És una opció que no hauríem de descartar.

I això no vol dir que únicament trencant les relacions de govern amb els socialistes n'hi hagi prou, cal quelcom més d'anàlisi, però no acabo de veure per enlloc aquesta Espanya plurinacional en la qual ens havíem de sentir tan còmodes els catalans, i mira que m'esforço en buscar-la, eh!

És bo recordar que ERC va començar a marcar un perfil propi en el moment que va saber jugar bé la seva carta de l'equidistància amb la resta de partits polítics, precisament perquè això li permetia fer una oposició dura allà on calia i no li suposava cap desgast aparent. Fixem-nos per exemple en el cas d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, on malgrat l'oferiment del PSC, es va optar per passar a l'oposició en no estar d'acord amb les línies bàsiques de model de ciutat proposades per aquest.

Bé, en definitiva cal obrir un període no massa llarg de temps per començar a prendre decisions...correctes.