Avui que sembla que els polítics tenim la culpa de tots els mals, més que mai hem de saber transmetre confiança i fermesa. Hi ha qui aprofitarà situacions conjunturals per fer política de baixa volada i criticar-ho tot. El temps posa cada cosa al seu lloc.
La crítica és legítima i, sovint, fa moure fitxa. No deixa que t'acomodis i et fa caure el tel que podem tenir als ulls. Ara bé, de voler fer passar el clau per la cabota ni parlar-ne. D'arguments i de raons tothom en té, però allò important és que el que s'explica sigui veritat. A partir d'aquí tot és discutible.
Per sort o per desgràcia, d'informació en té tothom, de bona i de dolenta, de primera mà o d'adulterada. Malauradament no tothom fa un filtre per destriar una de l'altra i hi ha gent que manipula intencionadament.
No us preocupeu, continuarem aplicant la mateixa recepta de sempre: treball, treball i treball i que la gent valori quan toqui. Amb això i la consciència ben tranquil·la, cada nit me'n vaig a dormir sabent que a mi no em manipularà ningú, que em sento orgullós d'un equip de govern que hi està deixant l'ànima i que si per alguna cosa destaca és per tractar a tothom de manera justa, propera i sense sectarismes.
Fermesa senyors, fermesa. La clau de la governabilitat està aquí.
18.6.09
20.5.09
Paisatge.
Per tal que no hi hagi malentesos, vagi per endavant que sóc fill de pagès i membre la Junta rectora de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, en qualitat d'Alcalde de Sant Pere Pescador.
La pagesia, però també la ramaderia i la pesca, ha permès portar una vida digna a moltíssima gent de Sant Pere i, en particular, ha permès donar-me una formació que avui en dia puc portar a la pràctica.
Sant Pere és conegut per la qualitat de la seva fruita dolça, d'on en destaca la poma golden, que forma part de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Poma de Girona, una de les més reconegudes de Catalunya, si no vaig errat.
L'espai agrícola i, per extensió, l'espai agrari és un dels elements indestriables de la identitat del poble. Algú em pot dir que les identitats són canviants i dinàmiques, no estàtiques, i jo respondré que hi estic completament d'acord.
Precisament per aquest motiu, a poc a poc el poble ha vist conviure durant moltíssims anys els camps amb un potentíssim sector turístic representat per càmpings de reconegut prestigi internacional. Pels que no ho sàpiguen, mai de la vida hauria estat possible assentar en un territori com aquest 7 càmpings si no hagués estat pel fràgil equilibri entre el medi natural existent i l'atracció que això representava pels campistes en busca d'un tipus de vacances en llibertat, per dir-ho d'alguna manera.
Els camps florits són part del paisatge de la plana empordanesa, un element identificatiu més de la comarca, tal i com també ho són les construccions de pedra seca a l'Albera o al Cap de Creus. Els uns són patrimoni agrari natural, els altres patrimoni cultural i arquitectònic. Els primers, com a mínim, formen part d'un paisatge que ens ha vist créixer a molts i que forma part de la nostra infantesa i, segurament, d'una forma de ser lligada a la terra com a patrimoni que cal defensar.
Suposo que el més fàcil és anar contra el més flac. El sector primari no passa per bons moments, però tampoc és just que només pel fet que encara queda quelcom a preservar, al terme municipal de Sant Pere tothom hi vulgui dir la seva. Amb tanta normativa, al final serà impossible aclarir-s'hi. De tants informes que s'hauran de demanar, serà inviable fer-hi res, que pel que sospito és allà on es vol arribar.
Un exemple. Des de l'Ajuntament s'està tramitant un Pla especial de masies i cortals per regular el creixement d'aquestes edificacions i els usos complementaris als ja tradicionals de la pagesia i la ramaderia (entre els quals el turisme rural). Què passarà si s'aprova l'avantprojecte del Pla especial dels aiguamollls? Doncs molt senzill, a poc a poc ens diran quin tipus d'agricultura es pot fer i quin no, alhora que ens impediran substituir l'activitat agrària per cap altra que no sigui la que ells consideren tradicional, és a dir, les closes, les pastures i els arrossars.
Així doncs, ara hi ha qui ens vol imposar que el paisatge és una altra cosa. Un paisatge entès des del que alguns creuen que hauria de ser i, dissortadament, pensat a moltíssims kilòmetres del territori. Ens equivoquem sempre allà mateix i no n'aprenem.
És cert que el paisatge del que us parlo ha estat transformat per l'home. I què? Què hi ha de dolent en això? No oblidem que hi ha qui viu al territori gràcies al territori. De què carai ha de viure la gent sinó? Segurament no tenim memòria històrica, però que no recordeu que encara queden espais per protegir gràcies a la ferma voluntat de la gent que en el seu moment va apostar per no desenvolupar urbanísticament aquests indrets? Així és com els paguem la seva integritat?
Què volem ara, crear sortides a la natura a través de reserves sense tenir en compte la gent que fa anys que es dedica a mantenir els camps nets en finques de la seva propietat? Fins on hem arribat?
Potser sóc agosarat, però em temo molt que l'avantprojecte de Pla especial del medi natural i de protecció dels aiguamolls de l'Empordà va en aquest sentit i, d'aquesta manera, només generarà rebuig i més rebuig.
Com es pot plantejar una proposta que afecta 16 municipis sense haver-los consultat abans? Hi ha algú que s'hagi adonat d'una vegada que la immensa majoria dels veïns dels municipis afectats no hi estan d'acord?
Encara es pot rectificar, tot i que em temo molt que no ho fareu. La vida al territori també mereix el seu reconeixement perquè a molts ens ha permès ser el que som i com som. Una manera honrada de guanyar-se la vida i de crear paisatge que no té perquè acceptar ingerències de gent que no coneix el territori o que creu que la seva opció ha de ser la bona per a tothom.
Aquesta vegada s'ha anat massa lluny. Quan tardareu a prohibir les xarxes antipedregada perquè els ocells i les aus s'hi poden quedar enganxats? Quan tardareu a prohibir activitats en les Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA)? Quan tardareu a prohibir els productes fitosanitaris que permeten competir als productors en condicions similars a les dels altres productors arreu? I el que és més preocupant, quines alternatives doneu? Ni tan sols sou capaços de permetre l'activitat de turisme rural en aquelles explotacions que es dediquen a l'explotació agrícola per complementar els cada vegada més a la baixa ingressos obtinguts.
Mostro els meus respectes a la figura del Parc Natural com a eina de protecció del medi natural i per aquest motiu des de l'Ajuntament de Sant Pere col·laborem en projectes de regeneració dunar a les platges com no s'havia fet mai abans, alhora que mostro el meu rebuig més enèrgic a un avantprojecte que només té en compte una part petitat de la població (crec que no majoritària) que vol imposar la seva visió del paisatge a la resta.
No, no i no. No ens quedarem plegats de mans i braços.
La pagesia, però també la ramaderia i la pesca, ha permès portar una vida digna a moltíssima gent de Sant Pere i, en particular, ha permès donar-me una formació que avui en dia puc portar a la pràctica.
Sant Pere és conegut per la qualitat de la seva fruita dolça, d'on en destaca la poma golden, que forma part de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Poma de Girona, una de les més reconegudes de Catalunya, si no vaig errat.
L'espai agrícola i, per extensió, l'espai agrari és un dels elements indestriables de la identitat del poble. Algú em pot dir que les identitats són canviants i dinàmiques, no estàtiques, i jo respondré que hi estic completament d'acord.
Precisament per aquest motiu, a poc a poc el poble ha vist conviure durant moltíssims anys els camps amb un potentíssim sector turístic representat per càmpings de reconegut prestigi internacional. Pels que no ho sàpiguen, mai de la vida hauria estat possible assentar en un territori com aquest 7 càmpings si no hagués estat pel fràgil equilibri entre el medi natural existent i l'atracció que això representava pels campistes en busca d'un tipus de vacances en llibertat, per dir-ho d'alguna manera.
Els camps florits són part del paisatge de la plana empordanesa, un element identificatiu més de la comarca, tal i com també ho són les construccions de pedra seca a l'Albera o al Cap de Creus. Els uns són patrimoni agrari natural, els altres patrimoni cultural i arquitectònic. Els primers, com a mínim, formen part d'un paisatge que ens ha vist créixer a molts i que forma part de la nostra infantesa i, segurament, d'una forma de ser lligada a la terra com a patrimoni que cal defensar.
Suposo que el més fàcil és anar contra el més flac. El sector primari no passa per bons moments, però tampoc és just que només pel fet que encara queda quelcom a preservar, al terme municipal de Sant Pere tothom hi vulgui dir la seva. Amb tanta normativa, al final serà impossible aclarir-s'hi. De tants informes que s'hauran de demanar, serà inviable fer-hi res, que pel que sospito és allà on es vol arribar.
Un exemple. Des de l'Ajuntament s'està tramitant un Pla especial de masies i cortals per regular el creixement d'aquestes edificacions i els usos complementaris als ja tradicionals de la pagesia i la ramaderia (entre els quals el turisme rural). Què passarà si s'aprova l'avantprojecte del Pla especial dels aiguamollls? Doncs molt senzill, a poc a poc ens diran quin tipus d'agricultura es pot fer i quin no, alhora que ens impediran substituir l'activitat agrària per cap altra que no sigui la que ells consideren tradicional, és a dir, les closes, les pastures i els arrossars.
Així doncs, ara hi ha qui ens vol imposar que el paisatge és una altra cosa. Un paisatge entès des del que alguns creuen que hauria de ser i, dissortadament, pensat a moltíssims kilòmetres del territori. Ens equivoquem sempre allà mateix i no n'aprenem.
És cert que el paisatge del que us parlo ha estat transformat per l'home. I què? Què hi ha de dolent en això? No oblidem que hi ha qui viu al territori gràcies al territori. De què carai ha de viure la gent sinó? Segurament no tenim memòria històrica, però que no recordeu que encara queden espais per protegir gràcies a la ferma voluntat de la gent que en el seu moment va apostar per no desenvolupar urbanísticament aquests indrets? Així és com els paguem la seva integritat?
Què volem ara, crear sortides a la natura a través de reserves sense tenir en compte la gent que fa anys que es dedica a mantenir els camps nets en finques de la seva propietat? Fins on hem arribat?
Potser sóc agosarat, però em temo molt que l'avantprojecte de Pla especial del medi natural i de protecció dels aiguamolls de l'Empordà va en aquest sentit i, d'aquesta manera, només generarà rebuig i més rebuig.
Com es pot plantejar una proposta que afecta 16 municipis sense haver-los consultat abans? Hi ha algú que s'hagi adonat d'una vegada que la immensa majoria dels veïns dels municipis afectats no hi estan d'acord?
Encara es pot rectificar, tot i que em temo molt que no ho fareu. La vida al territori també mereix el seu reconeixement perquè a molts ens ha permès ser el que som i com som. Una manera honrada de guanyar-se la vida i de crear paisatge que no té perquè acceptar ingerències de gent que no coneix el territori o que creu que la seva opció ha de ser la bona per a tothom.
Aquesta vegada s'ha anat massa lluny. Quan tardareu a prohibir les xarxes antipedregada perquè els ocells i les aus s'hi poden quedar enganxats? Quan tardareu a prohibir activitats en les Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA)? Quan tardareu a prohibir els productes fitosanitaris que permeten competir als productors en condicions similars a les dels altres productors arreu? I el que és més preocupant, quines alternatives doneu? Ni tan sols sou capaços de permetre l'activitat de turisme rural en aquelles explotacions que es dediquen a l'explotació agrícola per complementar els cada vegada més a la baixa ingressos obtinguts.
Mostro els meus respectes a la figura del Parc Natural com a eina de protecció del medi natural i per aquest motiu des de l'Ajuntament de Sant Pere col·laborem en projectes de regeneració dunar a les platges com no s'havia fet mai abans, alhora que mostro el meu rebuig més enèrgic a un avantprojecte que només té en compte una part petitat de la població (crec que no majoritària) que vol imposar la seva visió del paisatge a la resta.
No, no i no. No ens quedarem plegats de mans i braços.
11.5.09
Sant Pere es mou.
Som tossuts, d'això no n'hi ha cap mena de dubte. Estem entestats en programar una oferta estable d'activitats i d'actes que amb el temps es consolidin i captin l'atenció dels veïns i dels nostres visitants. Conferències, xerrades, festivitats, celebracions, etc. que siguin prou atractives perquè la gent s'apropi a Sant Pere d'una altra manera.
No n'hi ha prou amb dir que al poble la gent no participa. Això no és cert, hem de ser capaços d'oferir prou qualitat per estirar la gent. Que no recordeu la Festa dels Reis?
Si entre tots fomentem la participació segur que ho aconseguirem. Només tres exemples recents:
En primer lloc, el campionat assolit pel F.C. Sant Pere i l'ascens a 2a territorial. Sense romanços, han guanyat perquè s'ho han merescut i perquè tothom ha empès en la mateixa direcció.
En segon lloc, la Diada de Sant Jordi d'enguany recordant la mort de la Maria Àngels Anglada. Pels que no hi vau assistir, us prometo que feia goig veure la 1a planta del Casal Cultural plena de gom a gom. Sempre es pot comptar amb la gent de la coral Les Veus del Fluvià.
En darrer lloc, la XI Trobada de corals celebrada el passat diumenge a benefici de la lluita contra el càncer. Guuuaaauuuu! Cada any el nivell és més esplèndid. El mèrit? De qui voleu que sigui? De la coral Les Veus del Fluvià. Conjuntament, la seva direcció i els seus membres.
Ja us aviso que treballem en diverses idees per eixamplar aquesta trobada de cant coral. Tot al seu temps, ja us en mantindrem informats. Però si reeixeix alguna de les iniciatives que s'estan rumiant, no en restareu indiferents. Atents a les novetats.
No perdem mai el nostre horitzó de vista. Sense pressa i sense soroll, però de manera constant i serena. Sant Pere es mou.
A poc a poc continueu fent poble.
Gràcies a tots.
No n'hi ha prou amb dir que al poble la gent no participa. Això no és cert, hem de ser capaços d'oferir prou qualitat per estirar la gent. Que no recordeu la Festa dels Reis?
Si entre tots fomentem la participació segur que ho aconseguirem. Només tres exemples recents:
En primer lloc, el campionat assolit pel F.C. Sant Pere i l'ascens a 2a territorial. Sense romanços, han guanyat perquè s'ho han merescut i perquè tothom ha empès en la mateixa direcció.
En segon lloc, la Diada de Sant Jordi d'enguany recordant la mort de la Maria Àngels Anglada. Pels que no hi vau assistir, us prometo que feia goig veure la 1a planta del Casal Cultural plena de gom a gom. Sempre es pot comptar amb la gent de la coral Les Veus del Fluvià.
En darrer lloc, la XI Trobada de corals celebrada el passat diumenge a benefici de la lluita contra el càncer. Guuuaaauuuu! Cada any el nivell és més esplèndid. El mèrit? De qui voleu que sigui? De la coral Les Veus del Fluvià. Conjuntament, la seva direcció i els seus membres.
Ja us aviso que treballem en diverses idees per eixamplar aquesta trobada de cant coral. Tot al seu temps, ja us en mantindrem informats. Però si reeixeix alguna de les iniciatives que s'estan rumiant, no en restareu indiferents. Atents a les novetats.
No perdem mai el nostre horitzó de vista. Sense pressa i sense soroll, però de manera constant i serena. Sant Pere es mou.
A poc a poc continueu fent poble.
Gràcies a tots.
8.5.09
La meva particular línia recta.
Resulta curiós com n'és de fàcil buscar referents. A mi m'ha passat fa poc, sense voler-ho, gairebé per casualitat.
Sense pràcticament saber-ho, ella sempre és allà, esperant quieta que hi arribi, la miri, marxi i torni a mirar-la la propera vegada.
Sense plantejar-m'ho s'ha convertit en un objectiu, un compromís, una fe. Recta, impoluta, com una doble contínua que no pot ser trepitjada ni envaïda per ningú, em serveix de guia i marca el camí fins al final. Em recorda que, per sobre de tot, cal fer les coses com les sents, ser un mateix i mantenir el criteri fins al final.
És de color blau, molt silenciosa, gairebé imperceptible. Però tothom que la mira sap que hi és per alguna cosa, que ens porta pel camí adequat per no desviar-nos. Ens serveix d'estímul i, sense dir res, ens indica que cal continuar, que l'arribada s'acosta, és a prop, però que, per damunt de tot, no deixem d'avançar, que no hi ha altre camí que el que es fa caminant.
A poc a poc, sense diàleg, m'ajuda a tirar endavant i em recorda que els camins es tracen a mesura que els anem dibuixant, que tot està encara per fer i que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Sense estralls, a cada esguard m'adono que em parla més i més sense dir absolutament res. Ella hi posa l'escenari, jo el contingut. Ella hi posa l'escena, jo el guió. Així és fàcil entendre'm-hi. Millor, deu pensar ella, un que parli i l'altre que escolti.
Ella és la meva particula línia recta, blava, d'un blau fosc marí agradable, que convida a seguir-la mirant. Quan perdo el rumb, ella apareix i silenciosament em retorna al bon camí.
És la meva particular línia recta, d'un blau ple d'esperança.
Sense pràcticament saber-ho, ella sempre és allà, esperant quieta que hi arribi, la miri, marxi i torni a mirar-la la propera vegada.
Sense plantejar-m'ho s'ha convertit en un objectiu, un compromís, una fe. Recta, impoluta, com una doble contínua que no pot ser trepitjada ni envaïda per ningú, em serveix de guia i marca el camí fins al final. Em recorda que, per sobre de tot, cal fer les coses com les sents, ser un mateix i mantenir el criteri fins al final.
És de color blau, molt silenciosa, gairebé imperceptible. Però tothom que la mira sap que hi és per alguna cosa, que ens porta pel camí adequat per no desviar-nos. Ens serveix d'estímul i, sense dir res, ens indica que cal continuar, que l'arribada s'acosta, és a prop, però que, per damunt de tot, no deixem d'avançar, que no hi ha altre camí que el que es fa caminant.
A poc a poc, sense diàleg, m'ajuda a tirar endavant i em recorda que els camins es tracen a mesura que els anem dibuixant, que tot està encara per fer i que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Sense estralls, a cada esguard m'adono que em parla més i més sense dir absolutament res. Ella hi posa l'escenari, jo el contingut. Ella hi posa l'escena, jo el guió. Així és fàcil entendre'm-hi. Millor, deu pensar ella, un que parli i l'altre que escolti.
Ella és la meva particula línia recta, blava, d'un blau fosc marí agradable, que convida a seguir-la mirant. Quan perdo el rumb, ella apareix i silenciosament em retorna al bon camí.
És la meva particular línia recta, d'un blau ple d'esperança.
2.5.09
La primera idea és la bona (mea culpa).
La política comporta una alta dosi de responsabilitat i això fa que les decisions hagin de ser molt meditades, sovint, massa meditades. El que hom espera dels gestors municipals és que actuem bé i ràpid, conceptes aparentament irreconciliables a l'administració pública.
Inevitablement, estem condemnats a treballar per a majories perquè malgrat voler arribar a abastar l'opinió de tothom, si ho fem, això condiciona moltíssim la nostra presa de decisions. Us sona d'alguna cosa la famosa frase "no es pot fer content a tothom"? Tenim més informació, sí, però cal fer-ne un bon filtre per aplicar el nostre criteri i decidir entre diferents alternatives.
Tot això que sembla tan complicat -i ho és- es pot corregir si apliquem el criteri de coherència a l'hora de fer les coses, carregar-nos de raons -que no vol dir raonar massa- i arguments per fer les coses sempre de la mateixa manera.
A tall d'exemple, en el dia a dia funciona molt bé seguir la màxima que predica que la primera idea és la bona. Difícilment podem tenir tanta agilitat en la política, cal debatre, dialogar, consensuar propostes entre diferents persones que busquen un mateix objectiu però que tenen diferents maneres, ritmes, òptiques i prismes des dels que cadascú entén les coses.
Aquest matí, mentre decidia què posar-me damunt la samarreta -he optat per una jaqueta amb cremallera-, he vist una dessuadora i he pensat que tampoc era una mala alternativa. L'he agafada i me l'he posada. Llàstima que hi havia una taca immensa al mig del pit. Segurament ha estat casualitat, però la meva primera idea era la bona i canviar-la només m'ha provocat una pèrdua de temps.
Doncs bé, en política canviar sobre la marxa tampoc és un exemple de bones pràctiques. Moltes més vegades del que ens pensem, la primera idea és la bona perquè el nostre subconscient ja ha fet la seva feina, ha destriat la informació segons els paràmetres de cadascú. En fi, que som racionals per defecte, però que l'excés de racionalitat ens pot conduir a l'equívoc, vull dir.
Una mica més d'agilitat no ens aniria malament a tots per tirar endavant projectes. Si, a més a més, som capaços de ser eficaços en la gestió d'aquesta celeritat i assolim els objectius fixats, tothom ho agrairà. Aquesta és la nostra feina.
Entre tots hem de portar el dinamisme amb el que fem les coses en la nostra quotidianitat a l'àmbit públic. Ara més que mai, els veïns ens demanen que actuem ràpid i bé, que siguem eficients i eficaços.
Si fins ara no ho hem fet així caldrà entonar el mea culpa i progressar adequadament, ja que els exàmens finals comencen a treure el cap i només ells ens diran si hem fet bé els deures...
Inevitablement, estem condemnats a treballar per a majories perquè malgrat voler arribar a abastar l'opinió de tothom, si ho fem, això condiciona moltíssim la nostra presa de decisions. Us sona d'alguna cosa la famosa frase "no es pot fer content a tothom"? Tenim més informació, sí, però cal fer-ne un bon filtre per aplicar el nostre criteri i decidir entre diferents alternatives.
Tot això que sembla tan complicat -i ho és- es pot corregir si apliquem el criteri de coherència a l'hora de fer les coses, carregar-nos de raons -que no vol dir raonar massa- i arguments per fer les coses sempre de la mateixa manera.
A tall d'exemple, en el dia a dia funciona molt bé seguir la màxima que predica que la primera idea és la bona. Difícilment podem tenir tanta agilitat en la política, cal debatre, dialogar, consensuar propostes entre diferents persones que busquen un mateix objectiu però que tenen diferents maneres, ritmes, òptiques i prismes des dels que cadascú entén les coses.
Aquest matí, mentre decidia què posar-me damunt la samarreta -he optat per una jaqueta amb cremallera-, he vist una dessuadora i he pensat que tampoc era una mala alternativa. L'he agafada i me l'he posada. Llàstima que hi havia una taca immensa al mig del pit. Segurament ha estat casualitat, però la meva primera idea era la bona i canviar-la només m'ha provocat una pèrdua de temps.
Doncs bé, en política canviar sobre la marxa tampoc és un exemple de bones pràctiques. Moltes més vegades del que ens pensem, la primera idea és la bona perquè el nostre subconscient ja ha fet la seva feina, ha destriat la informació segons els paràmetres de cadascú. En fi, que som racionals per defecte, però que l'excés de racionalitat ens pot conduir a l'equívoc, vull dir.
Una mica més d'agilitat no ens aniria malament a tots per tirar endavant projectes. Si, a més a més, som capaços de ser eficaços en la gestió d'aquesta celeritat i assolim els objectius fixats, tothom ho agrairà. Aquesta és la nostra feina.
Entre tots hem de portar el dinamisme amb el que fem les coses en la nostra quotidianitat a l'àmbit públic. Ara més que mai, els veïns ens demanen que actuem ràpid i bé, que siguem eficients i eficaços.
Si fins ara no ho hem fet així caldrà entonar el mea culpa i progressar adequadament, ja que els exàmens finals comencen a treure el cap i només ells ens diran si hem fet bé els deures...
17.4.09
Millorem els serveis públics al Mas Sopas.
Em fa especial il·lusió poder explicar que ja s'han iniciat els treballs de millora de la depuradora de la urbanització Mas Sopas.
Aquesta és una reivindicació dels veïns que ve de lluny i que té una problemàtica accentuada durant la temporada d'estiu i l'època de fortes calors.
Per tal de fer un petit resum podríem dir que la instal·lació ha quedat petita pel volum d'aigües residuals que cal tractar. O dit d'altra manera, les aigües residuals que cal tractar estan sobredimensionades per la depuradora existent.
Al seu moment, quan es van recepcionar les obres de la urbanització Mas Sopas per part de l'Ajuntament, el número de parcel·les edificades i el número d'unitats d'acampada del càmping L'Àmfora no eren les que són ara. Naturalment, la depuradora té uns dèficits difícils de solucionar si no és mitjançant la construcció d'una depuradora nova.
No obstant, en un context de futura connexió a l'Estació Depuradora d'Aigües Residuals (EDAR) de l'Escala, projecte que amb tota probabilitat començarà aquest estiu i que significarà la connexió de la xarxa de sanejament del nucli urbà de Sant Pere i urbanitzacions, sense comptar-hi els càmpings (excepte els càmpings L'Àmfora i El Riu, que ja estan connectats a les xarxes existents), crec que és comprensible la inviabilitat econòmica de construir una nova depuradora a càrrec de l'Ajuntament.
Ara bé, sempre he defensat que els serveis públics bàsics són irrenunciables i que, per tant, calia fer inversions per millorar la instal·lació abans fins i tot de l'entrada en funcionament del nou sistema de sanejament.
Així, després de moltes reunions entre els serveis tècnics municipals, el càmping L'Àmfora i l'empresa Hidràulica Catalana de manteniment, vam arribar a un acord per fer front als dèficits i mancances de la instal·lació des d'un triple vessant:
1) Reduir les males olors dels residus sòlids exposats al sol.
2) Reduir el soroll provocat pel treball del motor.
3) Millorar el rendiment, la qualitat de l'aigua tractada i evitar el vessament d'aigües residuals.
A dia d'avui, ja s'han iniciat aquests treballs. Concretament, ja s'ha instal·lat una caseta metàl·lica que evita l'exposició al sol dels residus sòlids i, per tant, reduirà notablement les males olors patides per veïns, clients del càmping Las Palmeras i usuaris de les platges, com a conseqüència de la seva propagació a través del vent.
De cares a les properes setmanes, s'instal·laran els equips airejadors submergits formats per 4 bombes, la qual cosa significarà reduir el soroll i que, a més a més i en cas que algun d'aquests equips s'espatlli, la instal·lació encara continui funcionant amb la resta de bombes.
En darrer lloc, s'instal·larà un dipòsit auxiliar que evitarà el vessament d'aigües residuals en franges horàries puntuals de la temporada d'estiu. Tots aquests treballs aniran acompanyats d'una substitució de la tanca exterior de la depuradora i d'una millora del camí d'accés. Es preveu que les darreres obres estaran enllestides a principis del mes de juny.
Val a dir que, tot i ser una instal·lació municipal, la despesa d'inversió anirà a càrrec del càmping L'Àmfora, sobretot perquè s'ha tingut molt present que és qui més aigües residuals aporta a la xarxa de sanejament.
Penso que els veïns tenen un motiu per estar satisfets, tot i que probablement aquestes millores arriben amb molt retard.
Continuem pensant que els serveis públics són fonamentals i no escatimem cap esforç en aquest sentit, alhora que som conscients de la precarietat d'aquests serveis en altres urbanitzacions del municipi.
A poc a poc i bona lletra.
Aquesta és una reivindicació dels veïns que ve de lluny i que té una problemàtica accentuada durant la temporada d'estiu i l'època de fortes calors.
Per tal de fer un petit resum podríem dir que la instal·lació ha quedat petita pel volum d'aigües residuals que cal tractar. O dit d'altra manera, les aigües residuals que cal tractar estan sobredimensionades per la depuradora existent.
Al seu moment, quan es van recepcionar les obres de la urbanització Mas Sopas per part de l'Ajuntament, el número de parcel·les edificades i el número d'unitats d'acampada del càmping L'Àmfora no eren les que són ara. Naturalment, la depuradora té uns dèficits difícils de solucionar si no és mitjançant la construcció d'una depuradora nova.
No obstant, en un context de futura connexió a l'Estació Depuradora d'Aigües Residuals (EDAR) de l'Escala, projecte que amb tota probabilitat començarà aquest estiu i que significarà la connexió de la xarxa de sanejament del nucli urbà de Sant Pere i urbanitzacions, sense comptar-hi els càmpings (excepte els càmpings L'Àmfora i El Riu, que ja estan connectats a les xarxes existents), crec que és comprensible la inviabilitat econòmica de construir una nova depuradora a càrrec de l'Ajuntament.
Ara bé, sempre he defensat que els serveis públics bàsics són irrenunciables i que, per tant, calia fer inversions per millorar la instal·lació abans fins i tot de l'entrada en funcionament del nou sistema de sanejament.
Així, després de moltes reunions entre els serveis tècnics municipals, el càmping L'Àmfora i l'empresa Hidràulica Catalana de manteniment, vam arribar a un acord per fer front als dèficits i mancances de la instal·lació des d'un triple vessant:
1) Reduir les males olors dels residus sòlids exposats al sol.
2) Reduir el soroll provocat pel treball del motor.
3) Millorar el rendiment, la qualitat de l'aigua tractada i evitar el vessament d'aigües residuals.
A dia d'avui, ja s'han iniciat aquests treballs. Concretament, ja s'ha instal·lat una caseta metàl·lica que evita l'exposició al sol dels residus sòlids i, per tant, reduirà notablement les males olors patides per veïns, clients del càmping Las Palmeras i usuaris de les platges, com a conseqüència de la seva propagació a través del vent.
De cares a les properes setmanes, s'instal·laran els equips airejadors submergits formats per 4 bombes, la qual cosa significarà reduir el soroll i que, a més a més i en cas que algun d'aquests equips s'espatlli, la instal·lació encara continui funcionant amb la resta de bombes.
En darrer lloc, s'instal·larà un dipòsit auxiliar que evitarà el vessament d'aigües residuals en franges horàries puntuals de la temporada d'estiu. Tots aquests treballs aniran acompanyats d'una substitució de la tanca exterior de la depuradora i d'una millora del camí d'accés. Es preveu que les darreres obres estaran enllestides a principis del mes de juny.
Val a dir que, tot i ser una instal·lació municipal, la despesa d'inversió anirà a càrrec del càmping L'Àmfora, sobretot perquè s'ha tingut molt present que és qui més aigües residuals aporta a la xarxa de sanejament.
Penso que els veïns tenen un motiu per estar satisfets, tot i que probablement aquestes millores arriben amb molt retard.
Continuem pensant que els serveis públics són fonamentals i no escatimem cap esforç en aquest sentit, alhora que som conscients de la precarietat d'aquests serveis en altres urbanitzacions del municipi.
A poc a poc i bona lletra.
10.4.09
Molta vergonya i sense patinet.
Potser massa sovint cometem l'error de pensar que estem preparats per afrontar qualsevol situació. Tot i que jo sóc dels que pensa que mai te'n vas a dormir sense haver après alguna cosa nova, l'altre dia vaig quedar totalment descol·locat i pràcticament sense paraules.
Si la feina m'ho permet, tinc la costum de fer el cafè en alguns bars del poble, sobretot per esbargir-me una estona i aclarir les idees. Normalment no m'hi solc estar més d'un quart d'hora o vint minuts, el temps just per fullejar els diaris i parlar banalment de coses no massa transcendents amb el personal o clients del local.
El dimecres però, em vaig trobar en una situació que podria ser del tot normal si no fós per qui es va dirigir a mi i per la forma com ho va fer.
És bastant habitual que els veïns s'adrecin a mi per fer-me alguna pregunta o consultar-me qualsevol dubte fora d'hores de feina -si és que n'hi ha- i m'ho prenc com una cosa que va lligada al càrrec. M'ho prenc amb filosofia, per dir-ho d'una altra manera.
El que no m'esperava és que un nen es dirigís a mi amb tota la solemnitat del món i acompanyat del seu pare, que tot expectant prudencialment es situava un parell de metres al darrere seu amb una postura protectora i els braços plegats, em demanés que si us plau arreglés els forats dels carrers del Bon Relax II per evitar que cap altre nen caigués i no s'obrís el llavi com li havia passat a ell.
El que va passar a continuació ja no té importància, senzillament vaig fer el que vaig poder, és a dir, vaig intentar justificar-me dient que tenim un projecte previst que esperem que es tiri endavant aquesta primavera i bla, bla, bla.
Més enllà de si el que vaig dir és cert o no -que ho és- vaig sentir vergonya. Molta vergonya.
No estava preparat per una situació d'aquesta mena i espero no estar-ho mai. Espero tenir la suficient humanitat per sentir vergonya quan les coses no es fan com s'haurien de fer.
Aquest nen, que a cop d'ull tenia una edat indeterminada entre els 5 i els 10 anys, em va fer tocar de peus a terra de cop, i la patacada hauria pogut ser més grossa si no s'hagués adreçat a mi amb la senzillesa, educació, innocència i generositat que ho va fer.
Agraeixo profundament al seu pare que li digués al seu fill d'explicar a l'Alcalde el que li havia passat i estic content d'haver estat en aquell lloc en aquell moment i haver-me hagut d'enfrontar amb una situació d'aquesta mena. L'agraïment és doble per haver gosat fer-ho amb aquesta naturalitat.
Suposo que, en el fons, hi som una mica per això. Mai hauria imaginat que la mala gestió municipal pogués provocar que un pare prohibís al seu fill anar amb patinet per por que es fés mal.
En qualsevol cas, ho sento.
Sé que ho repeteixo sovint, però el primer sempre són les persones.
Si la feina m'ho permet, tinc la costum de fer el cafè en alguns bars del poble, sobretot per esbargir-me una estona i aclarir les idees. Normalment no m'hi solc estar més d'un quart d'hora o vint minuts, el temps just per fullejar els diaris i parlar banalment de coses no massa transcendents amb el personal o clients del local.
El dimecres però, em vaig trobar en una situació que podria ser del tot normal si no fós per qui es va dirigir a mi i per la forma com ho va fer.
És bastant habitual que els veïns s'adrecin a mi per fer-me alguna pregunta o consultar-me qualsevol dubte fora d'hores de feina -si és que n'hi ha- i m'ho prenc com una cosa que va lligada al càrrec. M'ho prenc amb filosofia, per dir-ho d'una altra manera.
El que no m'esperava és que un nen es dirigís a mi amb tota la solemnitat del món i acompanyat del seu pare, que tot expectant prudencialment es situava un parell de metres al darrere seu amb una postura protectora i els braços plegats, em demanés que si us plau arreglés els forats dels carrers del Bon Relax II per evitar que cap altre nen caigués i no s'obrís el llavi com li havia passat a ell.
El que va passar a continuació ja no té importància, senzillament vaig fer el que vaig poder, és a dir, vaig intentar justificar-me dient que tenim un projecte previst que esperem que es tiri endavant aquesta primavera i bla, bla, bla.
Més enllà de si el que vaig dir és cert o no -que ho és- vaig sentir vergonya. Molta vergonya.
No estava preparat per una situació d'aquesta mena i espero no estar-ho mai. Espero tenir la suficient humanitat per sentir vergonya quan les coses no es fan com s'haurien de fer.
Aquest nen, que a cop d'ull tenia una edat indeterminada entre els 5 i els 10 anys, em va fer tocar de peus a terra de cop, i la patacada hauria pogut ser més grossa si no s'hagués adreçat a mi amb la senzillesa, educació, innocència i generositat que ho va fer.
Agraeixo profundament al seu pare que li digués al seu fill d'explicar a l'Alcalde el que li havia passat i estic content d'haver estat en aquell lloc en aquell moment i haver-me hagut d'enfrontar amb una situació d'aquesta mena. L'agraïment és doble per haver gosat fer-ho amb aquesta naturalitat.
Suposo que, en el fons, hi som una mica per això. Mai hauria imaginat que la mala gestió municipal pogués provocar que un pare prohibís al seu fill anar amb patinet per por que es fés mal.
En qualsevol cas, ho sento.
Sé que ho repeteixo sovint, però el primer sempre són les persones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
