divendres, 5 d’agost del 2011

Confiança.

D'un temps ençà s'ha posat de moda criticar els sous dels càrrecs electes i em preocupa que això es faci sense tenir en compte tota la informació necessària per poder opinar o criticar amb un cert criteri, o com a mínim amb una visió esbiaixada del que es vol dir. Es fa sense mesura, indiscriminadament, caient en els tòpics i les generalitzacions, i a tort i a dret, que diria aquell.

Què ès car i què es barat? Aquesta pregunta l'haurien de respondre persones que saben de productivitat, eficiència i eficàcia al lloc de treball, i també aquells que saben de pagar per objectius assolits i incentius, per exemple. Naturalment, jo no sóc de cap d'aquestes dues menes de professionals i m'abstindré de parlar-ne, per desconeixement.

Això no obstant, penso que els càrrecs electes validen les seves apostes estratègiques, els seu projectes polítics i els seus programes electorals en totes i cadascuna de les eleccions a què s'enfronten. El vot de les persones que dipositen la seva confiança en aquests càrrecs electes, valida, també, el fet que treballin al servei dels municipis -com és el meu cas- de manera remunerada, assalariada o com vulgueu dir-n'hi.

Els veïns, els qui validen o no la gestió i l'obra de govern, saben quan una persona es defensa el jornal -com dirien els més grans- o quan algú es vol enriquir amb la política.

De manera molt entenedora, crec que molta gent sap que, a vegades, poc és molt car i molt és barat, en funció d'una sèrie de paràmetres objectivables i quantificables com ara els resultats i els objectius assolits, i també de la dedicació que hi posa cadascú.

En definitiva, la confiança en algú o en un grup de persones per tal que gestioni/n allò que és de tots, el bé comú i l'interès general, és un element que també té el seu valor, segur que també el seu valor econòmic i tot.

Poder refiar-se d'un grup de persones i dipositar-hi la seva confiança per gestionar un poble, una ciutat o un país, no ha d'anar renyit amb el fet que hi hagi qui pugui guanyar-se dignament el sou que li paguen dedicant-se a la política i a la cosa pública. És a dir, a priori no és ni bo ni dolent que hi hagi gent que es guanyi la vida exercint la política. Tot dependrà de la seva capacitat o de la seva mediocritat.

A partir d'aquí, cal que les dades i la informació sobre les retribucions siguin transparents i publicitades per tal que els veïns ho vegin com el que és, un procediment net i immaculat aprovat pels Plens dels respectius pobles, municipis i ciutats.

Faríem bé tots plegats de no confondre el que lliurement a cadascú li pugui semblar poc o molt, opinió certament legitima en tots els casos, amb la situació vital que hi ha darrere de totes i cadascuna de les persones que es dediquen als altres per una qüestió, sovint, de vocació de servei -moltíssima gent ho fa per vocació i prou-. Per cert, algú sap quan cobraria un bon professional al sector privat? Ummm...

Valorem-ne la seva feina, si us plau. Que de les altres coses ja se n'encarregarà qui vulgui.

Per què no deixem de fixar-nos tant en el sous d'uns i altres, i ens comencem a preguntar, en canvi, quan es demanaran responsabilitats als que estan endeutant els seus ajuntaments fins a percentatges indecents?

Recordeu bé aquesta pregunta perquè ben segur apareixerà ben aviat davant nostre. Molt més aviat del que ens pensem...

Mentrestant, però, treballarem una vegada més per guanyar-nos la confiança de la gent i guanyar-nos la possibilitat de continuar treballant.