dimarts, 30 de desembre del 2008

De converses i raons.

Des de fa un temps ençà trobo a faltar cada vegada més tenir una bona conversa amb la gent. Un bon cafè, una taula, una lectura ràpida a la premsa, un ambient agradable i parlar, pel senzill i simple plaer de discutir en el sentit més ampli de la paraula. Donar arguments, polemitzar, escoltar -assignatura a vegades suspesa per voler parlar massa-, consensuar, dialogar, utilitzar la psicologia i, per damunt de tot, disposar de l'empatia suficient per saber posar-se a la pell de l'altre quan s'estan defensant postures aparentment contràries, i, si cal, riure's d'un mateix. Riure? Efectivament, tot això queda més ben amanit si s'acaba entre rialles i somriures.

Ara em ve al cap haver escoltat a la ràdio una frase que em va fer pensar de valent i que m'ha acompanyat des d'aquell moment. Parlant sobre l'època en què Josep Tarradellas va ser el president de la Generalitat de Catalunya, un dels seus assessors d'aleshores explicava el que el president li havia dit abans d'entrar a una reunió i que, més o menys, ve a ser el següent: "Si abans d'entrar en una reunió penses que l'altre té part de raó, ja hi has guanyat alguna cosa".

És tota una declaració d'intencions. Emfatitza tot allò de predisposició i bonhomia -valuosa, diria jo- que hi hauria d'haver en una negociació (les discussions massa sovint tenen quelcom de malícia i competitivitat per tenir la raó, per jugar, per guanyar...), però per damunt de tot demostra respecte per l'opinió dels demés, fuig dels dogmatismes i ens apropa a una voluntat de pacte. No busca vèncer, ni convèncer. Talment com si només converséssim o enraonéssim.

És curiós com, a vegades, frases i paraules agafades al vol omplen de sentit petites parcel·les de la nostra vida fins a teixir una trama: conversa, reunió, negociació, psicologia, empatia, respecte, raó, pacte, acord, consens, etc.

Tant de bo no les oblidi.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Mentrestant caminem a poc a poc, però amb pas ferm.

És ben veritat que, tot sovint, alguns canvis són inapreciables per a la gent. Com qualsevol veí, el que ens preocupa més és posar remei a allò quotidià que ens afecta a la vida diària i, sobretot, que és visible. Per posar alguns exemples: tenir els carrers nets i més papereres a prop.

Tenim tendència a valorar molt allò palpable: les obres, les grans infraestructures, etc. i, contràriament, donem poca importància a un senyal de trànsit substituït o a un mirall que ens permet un millor accés a la carretera des d'una cantonada.

Des del punt de vista municipal ambdues coses són fonamentals perquè ens ajuden a millorar els serveis que oferim a la gent i, en definitiva, la qualitat de vida de tothom.

Malgrat tot, hi ha altres canvis més profunds que no tenen a veure amb allò que és visible sinó amb vèncer resistències, modificar comportaments i actituds i, en definitiva, fer pedagogia perquè les rutines siguin unes altres. Aparcar bé, fer un bon ús dels contenidors, mantenir nets els espais públics, etc. en són una bona mostra. Aquests darrers són molt més complicats i requereixen un recorregut més llarg.

És complex aconseguir que aquests canvis es produeixin immediatament. El més important és fer les coses amb criteri, al ritme que requereix cada actuació, no fer-les ràpidament. La gent sap perfectament quan una proposta és sincera i agraeix el tracte proper. No es deixa ensarronar i sap distingir quan es fa demagògia i quan no.

L'eficàcia amb la que es fan les coses cal mesurar-la en funció dels resultats obtinguts en la gestió municipal i en això hi ha ben poca cosa a dir, cada quatre anys la gent escull l'opció que creu més convenient per tirar endavant aquesta gestió.

L'equip de govern sorgit de les darreres eleccions municipals va fent el seu camí d'una manera serena i constant, sense fer fressa però sense pausa. Des de les aportacions individuals de cadascun dels regidors i amb una forma de treballar que premia el pluralisme d'opinions i n'extreu allò que entre tots plegats considerem la millor decisió de les possibles.

Naturalment, en política la discrepància és legítima, sobretot la que ve des de l'oposició, però sempre des d'un punt de vista de responsabilitat i sentit comú i, el més important, des de la veritat. Segurament hi ha qui està més d'acord o més en desacord en com fer i en com fem les coses, tot i que particularment sóc dels que penso que és important valorar la intenció amb la que aquestes coses es fan i no fer interpretacions esbiaixades que busquen confondre o desinformar als veïns.

Aquest és un Ajuntament obert a tothom que fomenta la participació a través d'un ventall més ampli d'activitats i alhora busca fer-la més diversa, atansant-se als diferents col·lectius -joves, gent gran, dones, etc.- i comunitats -també els nouvinguts- que integren el municipi. A més a més, mai ningú podrà negar que tenim la mà estesa a l'oposició. Si això no fos així, com s'entén el consens de tots els grups municipals al voltant dels projectes presentats al PUOSC (Pla únic d'obres i serveis) el passat 2007, o el consens i la defensa unànime de la totalitat dels nou regidors electes de la corporació de la proposta de modificació del PGOU (Pla General d'Ordenació Urbana) en una xerrada informativa davant els veïns?

Desgraciadament, pel que fa a aquest darrer punt cal explicar que s'han presentat 135 signatures de veïns en contra del projecte i que l'acord de Ple del passat 29 d'octubre va acordar estimar parcialment les al·legacions presentades o, el que és més important, no tirar endavant la modificació del PGOU. Quina és la conclusió? Tot i pensar que la reserva de sòl per ubicar la llar d'infants i el dispensari mèdic al costat del centre cívic és i era una bona proposta d'acord amb la mancança de sòl que patim, també penso que cap projecte pot fer-se passant pel damunt de la voluntat d'un nombre tan important de veïns de la zona. Tenim el deure d'escoltar.

Amb poc més d'un any, el full de ruta està traçat i la línia a seguir es consolida dia a dia d'acord amb el programa electoral: l'ampliació del CEIP Llagut i la construcció d'una llar d'infants municipal i d'un dispensari mèdic formen l'eix programàtic de l'equip sobre la base del compromís per oferir més serveis, en especial els serveis bàsics d'atenció a alguns dels col·lectius més sensibles, per exemple la mainada i la gent gran, i millorar la qualitat dels ja existents. Si no ho recordo malament, projectes també compartits pels altres grups municipals.

Ara bé, els projectes cal anunciar-los quan estan ben lligats, no abans, i en aquest sentit la legislatura es preveu feixuga durant els primers anys, no per una qüestió electoralista o partidista, sinó de manca de recursos econòmics com a conseqüència de molts factors.

Al final, la veritat és obstinada i sempre surt a la llum. Nosaltres, l'equip de govern d'Independents per Sant Pere-Acord municipal que encapçalo, mentrestant caminem a poc a poc, però amb pas ferm. Sense perdre de vista el que vàrem prometre i sense entrar en debats estèrils. La nostra responsabilitat és governar i això fem, donant la nostra opinió, de cara i sense soroll.

Ja ho sabeu, hi ha qui pensa Sant Pere d'una altra manera.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Manchester United 5-Stoke City 0.

Viatjar t'obliga a obrir la ment. Nova gent, altres cultures, altres llengües, etc. Viatjar sol encara t'hi obliga més. En certa manera, un viatge en solitari t'obliga a enfrontar-te a tu mateix, a les teves mancances i punts febles. El més positiu de tot és que és l'única manera de fer-hi front perquè no comptes amb ningú de la teva plena confiança al voltant per ajudar-te.

No sé què en penseu, però arreu hi ha gent molt hospitalària i agradable, gent que et fa adonar que amb educació i un somriure es pot anar pertot. També t'adones que viatjar no és un concepte inequívoc, que hi ha moltes i variades maneres de fer-ho. Massa acostumats a tota mena de luxes sense els quals ens seria difícil viure, hi ha qui, en canvi, opta per prioritzar el carregar-se una motxilla a l'esquena i conèixer món d'una altra manera. Ni millor, ni pitjor, senzillament diferent.

Tampoc és veritat allò que viatjar és car. De fet, m'equivoco. Sí que n'és de car, perquè tot val molts diners. Però hi ha moltes formes d'estalviar diners viatjant, tot i que això significa renunciar a algunes coses.

Quan fa estona que no converses amb algú, s'agraeix molt el contacte i el calor de les persones. N'hi ha prou amb un comentari intranscendent per saber com ha acabat aquest o aquell partit de futbol o, fins i tot, amb rebre un sms o una trucada d'un amic que et tregui d'aquell estat d'abstracció en el que et trobes. El millor de tot és que depèn on vagis això ho podràs fer en una altra llengua.

Sense anar més lluny, avui mateix la pregunta Do you like football? m'ha servit per conèixer millor al meu company d'habitació, supporter del Manchester United, tal i com m'ha confessat ell. De fet, si us he de dir tota la veritat, ja ho havia esbrinat perquè porta l'escut del Manchester a les pantunfles i avui aquest matí quan hi he passat pel costat no he pogut resistir la temptació de mirar quin escut era i què hi posava.

Més tard a la tarda, mirant la televisió, a TV2 retransmetien en directe el partit de futbol Arsenal-Aston Villa (que ha acabat 0-2) i en Greg (la primera vegada havia escrit Craig però com que tenia dubtes del meu understanding en anglès li he preguntat per assegurar-me'n -com Gregorio m'ha dit- i he hagut de córrer a canviar-ho un cop ja publicat!) se m'ha atansat i m'ha ofert biscuits, és a dir galetes. Veient que m'estava empassant l'última mitja hora del partit m'ha preguntat si a mi també m'agradava el futbol. Li he contestat que sí mentre la fèiem petar sobre la premiership, la lliga espanyola i la nacionalitat de l'entrenador -manager en diuen ells- de l'Aston Villa, en Martin O'Neill:

-Martin O'Neill was the trainer of Celtic Glasgow. He is scottish -li he dit jo entre l'afirmació i la pregunta-.
-He is from northern Ireland -m'ha corregit ell-.

Cada vegada estava més content perquè al televisor i als seus auriculars -primer a aquests darrers- anaven arribant notícies de la contundent victòria del seu Manchester United contra l'Stoke City (5-0).

Viatjar té aquestes coses, sempre pots conèixer algú que t'inspiri per escriure un post. En Greg -per a mi serà sempre en Craig-, mentrestant està assegut al meu costat, utilitzant internet igual que jo, aliè al fet de ser el protagonista inesperat del meu relat.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Can Martinet.

És curiós observar com, a vegades, la vida dóna tantes voltes. Aquest dissabte passat vaig oficiar un casament civil al mas de Can Martinet, ara conegut com Mas del Mar, i m'ha estat impossible esborrar del cap que en aquest mateix lloc molts anys enrere els meus besavis i el meu avi varen viure-hi com a masovers.

Cada vegada que hi penso em ve al cap que la història és cíclica i que, amb el temps, tots tornem al lloc d'on hem sortit. I si és cert allò de roda el món i torna al Born?

Reflexions a part, em pregunto quants d'aquests indrets han canviat el seu nom mentre nous propietaris hi han entrat a viure. Els motius i els topònims també són un patrimoni cultural que hem de preservar per tal de no caure en l'oblit -com a mínim en la nostra memòria!-.

Em consta que els nous propietaris han tingut un reconeixement a l'antiga denominació i, malgrat el nou nom, el vell també hi apareix com "antic Mas Martinet".

Gràcies.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Sempre plou sobre mullat.

Poques vegades recordo tanta intensitat emocional en un mateix mes. D'ençà de la Diada de l'Onze de setembre els esdeveniments s'han anat precipitant un rere l'altre. Començant per la pedregada i acabant per la pèrdua de persones amb un fort arrelament a Sant Pere que ens han deixat a tots mig commocionats.

En fi...poques paraules per expressar moltes coses. Potser millor així. En qualsevol cas, experiències personals difícils de pair i la confirmació que deu ser veritat la dita: "sempre plou sobre mullat", mai millor dit. Ja vindran temps millors. Estic segur que ens en sortirem.

Ganes i esforç no ens en faltaran.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Un món de cultures.

El proper cap de setmana celebrarem la fira Un món de cultures al parc del Riu. Aquesta iniciativa neix amb la voluntat de donar un enfoc nou al fenomen de la immigració a Sant Pere, per assolir una major cohesió social des d'un vessant molt més actiu i participatiu.

Un món de cultures inclou, entre altres activitats, una exposició de la tècnica d'estampació Batik, del 27 d'agost al 7 de setembre, la projecció d'una pel·lícula sobre el tràfic de drogues de Colòmbia als Estats Units el dia 2 de setembre, i un documental i col·loqui sobre la violència sexual i el virus del sida a Costa d'Ivori el 5 de setembre.

La novetat, però, és la projecció al parc del Riu del curtmetratge titulat Un món de nens, on joves santperencs d'origen immigrant parlaran de la seva realitat quotidiana. Aquesta activitat es farà el dissabte 6 de setembre a les 21.30 h. Us la recomano especialment.

Sou molt benvinguts els dies 6 i 7 de setembre al parc del Riu i us convido amablement a participar amb nosaltres d'aquest mercat gastronòmic, artesanal i musical que us proposem.

Contes, henna, artesania, sardanes, danses zíngares, africanes i hip-hop us hi esperen. Apropeu-vos-hi!

dissabte, 23 d’agost del 2008

Retalls d'estiu.

Encara recordo quan a la tornada de les vacances d'estiu a l'escola se'ns demanava fer una redacció de com havien anat les vacances: "Expliqueu-nos què heu fet i on heu anat!" espetava el mestre o la mestra de torn.

"Ara que l'estiu es va apagant a poc a poc, que el dia s'escurça i els turistes van a menys, crec que és un deure fer una valoració de com ha anat la temporada i extreure'n algunes conclusions.

L'experiència del mercat artesanal té una doble lectura. Per un costat, veure que com a municipi hi ha activitats que som capaços de tirar endavant sense complexos i que poden tenir una bona acceptació per part dels visitants. Per l'altra, fer compatible aquesta activitat amb el descans i repòs dels veïns del carrer Major, la plaça Major i els carrers que hi conflueixen.

En aquest sentit és tant important recolzar aquelles iniciatives que ens sembla que poden ser atractives i un reclam turístic per als negocis del poble (sí, però per a tots!), com l'obligació de vetllar perquè això no suposi un greuge als veïns que han de suportar les molèsties (sorolls sobretot) que pot generar aquesta iniciativa.

La temporada vinent és evident que caldrà corregir diversos aspectes que aquest any, en ser la primera vegada que es tirava endavant un mercat setmanal diari, no hem sabut preveure a temps. La freqüència del mercat és un d'aquests aspectes que millorarem, bàsicament perquè correm el risc d'esgotar la proposta poc després d'haver-la començat (i si no que ho preguntin a les parades que han aguantat més d'un mes sense fer ni cinc de calaix!), així com el número d'actuacions i activitats a la plaça Major, excessiu al meu entendre. És necessària la col·locació de dos inflables gegantins que en lloc de ser un atractiu per a la plaça conviden a sortir-ne per ofegament?

L'ocupació de la via pública a la plaça Majór és un altre tema que cal considerar. Si bé gairebé tothom està d'acord que l'estiu a Sant Pere és molt curt i que cal aprofitar-lo al màxim, no és menys cert que les terrasses han de complir amb l'ocupació de via pública que s'acorda amb l'Ajuntament i que això no significa fer un ús lliure i indiscriminat d'un espai que és de tothom i no només dels negocis que en uns moments determinats en poden fer un ús intensiu i, el que és més important, amb ànim de lucre.

Aquest any l'experiència no ha estat bona, com tampoc ho va ser l'any anterior. I val aclarir que en cap cas ha estat com a conseqüència de la inactivitat de l'Ajuntament, per manca d'interès o per no voler buscar el consens amb els restauradors. Contràriament, els acords adoptats amb els titulars dels negocis no s'han complert per una manca de voluntat, la deslleialtat i la deshonestedat per part d'aquests envers els acords verbals arribats amb membres de l'equip de govern al voltant d'una taula en els propis despatxos del consitori. I com podeu suposar, de tot el que dic n'hi ha un bon testimoniatge.

Us imagineu si tots els restauradors o responsables de bars del municipi decidissin lliurement que volen ocupar més espai del que se'ls ha permès? La via pública és de tothom i, encara que sigui veritat que de plaça Major en un poble només n'hi ha una, també és veritat que el deure d'un Ajuntament és treballar perquè tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats de negoci quan s'està utilitzant un espai que és comú. En aquests casos, no s'hauria d'arribar mai a una situació on l'Ajuntament exerceixi les funcions de policia -ingrat paper!-, però serveixi d'avís que no es tornarà a repetir un estiu en què la plaça sigui una política de fets consumats i del mentrestant "qui dia passa, any empeny".

L'altre dia un veí de la zona, ja gran tot i que amb bon criteri, penso jo, em va comentar que la plaça Major havia deixat de ser de la gent del poble, que l'Ajuntament afavoria la col·locació de taules i cadires per als visitants -cosa que ben entesa no té res de dolent- però, en canvi, continuava ell, s'hi han perdut les voreres, els bancs, l'ombra i els veïns no hi van a passejar perquè no se la senten seva.

Amb alguns matisos, però en essència estic totalment d'acord amb ell."

Ja estic senyoreta! -crido mentre escric les últimes paraules, li entrego la redacció i penso que per a l'estiu vinent cal progressar adequadament...-

dilluns, 11 d’agost del 2008

No hi ha manera de tornar a casa.

Hi ha qui es passa mitja vida perseguint un somni, alguns l'assoliran i altres es quedaran a mig camí en la seva recerca. El més important de tot és que, mentre ho fan, aquest és l'al·licient de les seves vides, allò que els omple el dia a dia d'il·lusió i d'un coratge difícil d'entendre.

Viatjar és, en certa manera, buscar permanentment. Alguns ho fan per aprendre del que es desconeix, altres simplement pel plaer de viatjar en si mateix. Hi ha viatges que són físics i altres, més difícils d'explicar, que són mentals. Aquests darrers ens transporten a situacions complexes que ens obliguen a repensar les nostres vides, a adaptar-nos contínuament i, el més important de tot, a sobreviure.

Com tot, hi ha una cara i una creu. Aprendre sempre és positiu, però malgrat tot, no tothom està preparat per aprendre. O, més ben dit, no tothom ha arribat a un punt prou madur de la seva vida per preguntar-se si està preparat per aprendre. Per què? Perquè allò que s'apren sovint no agrada i ens obliga a enfrontar-nos a pors i temors.

Quan es viatja el pitjor és la tornada. Per diversos motius: tornada a la vida rutinària, horaris, compromisos, maldecaps, etc. Hi ha altres viatges, però, que deixen una cicatriu més profunda, que no et permeten tornar mai del tot.

Els anglosaxons utilitzen una frase que resumeix perfectament aquest estat: there is no way to go back home, o el que és el mateix, quan s'inicia algun d'aquests viatges no és possible tornar mai més a casa. Quan tornes, ja no ets el mateix i casa teva mai tornarà a ser el que era. Què ha canviat? Vés a saber...

El risc d'emprendre algun d'aquests viatges és saber on et portarà, i per damunt de tot, saber si durant el trajecte serem feliços. Viatjar té aquestes coses, sabem l'origen i el destí però casa nostra no tornarà a ser mai la mateixa i nosaltres potser tampoc.

I malgrat tot, continuem viatjant, continuem aprenent i continuem intentant ser feliços sense adonar-nos que no hi haurà manera de tornar a casa.

divendres, 27 de juny del 2008

Fem Empordà? Sí, però per a tots!

Acabo de llegir el llibre Fem Empordà. Economia i territori, a càrrec de Joan Armangué i amb aportacions d'altres autoritats locals i comarcals, i penso que és important apuntar una sèrie d'idees que es desprenen de la lectura acurada dels articles:

En primer lloc, és evident que tant pel que fa a noves àrees d'activitat econòmica com pel que fa a insfraestructures de mobilitat, es fa una aposta molt forta per l'eix Figueres-Castelló d'Empúries-Roses.

De fet, l'autor distingeix i enumera tres grans àrees econòmiques futures:

1) Les Salines-Bassegoda (la Jonquera-Agullana), amb una extensió de 10 i 15 ha.
2) Badia de Roses Nord (Roses-Castelló d'Empúries), amb una extensió de 10 i 20 ha.
3) Àrea urbana de Figueres, amb una extensió de 20 i 40 ha.

A aquestes grans àrees, n'hi afegeix una quarta que es troba entre l'Alt Empordà i el Baix Empordà (Badia de Roses Sud) i està formada per l'eix Bellcaire-L'Escala-Albons-Viladamat, amb una extensió de 10 i 15 ha.

En segon lloc, el llibre, al seu torn, només fa esment de Sant Pere Pescador en dues ocasions: per parlar de la compra i enderrocament de Fluvià Nàutic i per referir-se a l'alt índex d'immigració (37%).

Per tal de no extendre'm massa, intentaré sintetitzar breument el que penso que són algunes ombres en el contingut:

Quan es parla del Pla Director Territorial de l'Empordà com a un bon instrument per vertrebar el teritori pel que fa a les infraestructures per a la mobilitat, àrees d'activitat econòmica, i la protecció del paisatge, el patrimoni natural i el sòl no urbanitzable, també es proposa, entre altres, un Pla Especial de Mobilitat de la Badia de Roses.

Arribats a aquest punt, un es pregunta si aquest Pla Especial inclourà també Sant Pere Pescador, com a municipi integrant de la Badia de Roses. Sense ser malpensats, un també podria pensar que la concepció comarcal que tenen els diferents autors del llibre obvia altres necessitats més enllà del potent eix Figueres-Castelló d'Empúries-Roses.

Hi ha algú que creu que l'eix Figueres-Castelló d'Empúries-Roses (Badia de Roses Nord)-Sant Pere Pescador (Badia de Roses Centre) -L'Escala (Badia de Roses Sud) s'ha de potenciar? En principi, ningú en parla tot i ser una realitat geogràfica indiscutible.

Hi ha qui es refereix a les infraestructures per a la mobilitat i, en canvi, oblida que Sant Pere Pescador és un dels pobles més abandonats per les administracions a l'hora de realitzar inversions. El pont que travessa el riu Fluvià al seu pas per Sant Pere és un dels nusos de trànsit més importants de la comarca en pics estacionals (a l'estiu arribem a 18.000 habitants), alhora que una de les vies de comunicació més importants entre l'Alt Empordà i el Baix Empordà.

Arreglar la C-31 al seu pas per, entre altres, Verges, Viladamat, Torroella de Fluvià i Vilamacolum, etc. és de sentit comú. Ara bé, què succeeix si després el pont de Sant Pere Pescador s'ha de convertir en un nus viari, o dit d'altra manera, en un coll d'ampolla que dificulta la circulació al seu pas pel poble i com a eix de comunicació entre, per exemple, el nord i el sud de la Badia de Roses?

També val la pena recordar que Sant Pere Pescador ha estat un municipi pioner pel que fa a establiments turístics de càmping (7 establiments en un poble de poc més de 2.000 habitants!), en l'acollida de gent d'origen immigrant i és un poble que històricament ha obert les portes al mar a molta gent de la comarca de La Garrotxa i El Pla de l'Estany (en certa manera el mateix que ha representat Llançà o Roses per a molts figuerencs).

Per què, si Sant Pere es troba parcialment inclòs dins el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà (PNAE), la qual cosa té efectes restrictius sobre els usos permesos al riu i a les platges, hiperregulat pel que fa al sòl no urbanitzable del sistema costaer mitjançant el Pla Director del Sistema Costaner 1 i 2 (PDUSC-1 i PDUSC-2) i al sòl no urbanitzable per a usos agrícoles a través del Pla Director Territorial de l'Empordà (PDTE), amb situacions històriques no solucionades com és el cas de Fluvià Nàutic, no hi ha l'esforç inversor necessari per part de les administracions competents per posar fi a dèficits en infraestructures, com és el cas del pont, que clamen al cel?

Els municipis petits i mitjans som els grans oblidats. Nosaltres també som i fem Empordà i ens esforcem per ser àrees econòmiques productives però necessitem que hi hagi un esforç inversor específic que entengui la singularitat de cadascun de nosaltres.

Per què ningú s'ha preguntat mai sobre la necessarietat de crear una xarxa de transport públic com déu mana que connecti el Nord i el Sud de la Badia (no només Figueres i conurbació), tal i com ja estan fent alguns municipis de la costa del Baix Empordà?

Bé, en qualsevol cas, aquests i altres temes només són petites pinzellades que m'agradaria es debatessin més en profunditat en un futur no massa llunyà.

Us convido a enfortir lligams i a començar aquest debat comarcal.

dimarts, 24 de juny del 2008

Modifiquem el planejament per oferir més serveis.

Escric aquest post per sortir al pas de possibles malinterpretacions sobre l'acord de modificació puntual del PGOU aprovat inicialment per unanimitat en la sessió ordinària del Ple del passat 30 d'abril.

La modificació preveu un canvi de localització entre sistemes per a equipaments i sistemes de zones verdes per solucionar la mancança de sòl de propietat municipal disponible per a equipaments. Així, 486 m2 de sòl per a equipaments ubicats al sector La Capella s'intercanviarien per 486 m2 de sòl per a zona verda del sector Nord-Oest (d'un total de 4.326 m2 de zona verda existents en aquesta parcel·la!).

A tall de resum, per tal que es pugui projectar la ubicació de la llar d'infants i el dispensari mèdic al costat del centre cívic, ens feia falta afegir als 3.945 m2 existents de sòl per a equipaments, els 486 m2 de sòl també per a equipaments situats davant de la capella de Sant Sebastià i actualment sense aprofitament.

Si tenim en compte que el sòl municipal per a equipaments està pràcticament esgotat, i descomptem el sòl per a equipaments situat a l'extrem est de la urbanització La Capella, que el consistori considera massa als afores i que té el problema afegit de tenir situat a la parcel·la el dipòsit de gas que dóna abastament a la urbanització, a dia d'avui les alternatives són limitadíssimes (amb el benentès que del que es tracta és de mirar d'aprofitar el sòl existent i no de sòl de nova adquisició).

També val la pena aclarir que, malgrat aquesta modificació no s'aprovés definitivament, això en cap cas afectaria la possibilitat de construir nous equipaments en aquesta parcel·la, perquè el PGOU vigent ja permet una superfície de 3.945 m2 destinada a sòl per a equipaments que no està esgotada pel centre cívic.

Si la modificació esdevé una realitat, els 3.945 m2 de sòl per a equipaments es convertiran en 4.431 m2. D'aquests només se'n podrà fer una ocupació del 50%, és a dir, gairebé 2.216 m2. Si el centre cívic només n'ocupa aproximadament 1.285 m2, els 931 m2 restants fins arribar als gairebé 2.216 m2 es posarien a disposició per a poder construir una llar d'infants i un dispensari mèdic.

Malgrat tot, la modificació inicial del planejament no significa que els equipaments esmentats es construeixin immediatament. Com a consistori tenim el deure de treballar en la planificació dels espais destinats a equipaments i instal·lacions municipals i, si bé aquesta no és l'única opció, és la que s'ha considerat més adequada atenent a les circumstàncies actuals de disponibilitat de sòl municipal per a equipaments i a la voluntat de concentrar serveis.

En aquest sentit, només quan les subvencions per tirar endavant aquests projectes estiguin plenament garantides i l'Ajuntament es pugui fer càrrec pressupostàriament de la part de la despesa no subvencionada, començarem a parlar dels projectes d'obres respectius. Amb aquesta modificació l'única cosa que fem és preveure una reserva de sòl per a equipaments que ens permeti treballar planificant la futura ubicació de la llar d'infants i el dispensari mèdic, o dit d'altra manera, planificant la necessària prestació de més "serveis bàsics d'atenció a les persones".

Ara bé, si en el futur l'Ajuntament pogués disposar d'un nou sòl per a equipaments que permetés reubicar l'ampliació del CEIP Llagut d'acord amb el Departament d'Educació, això ja serien figues d'una altre paner i caldria analitzar la nova situació pel que fa a l'ús de les instal·lacions ja existents: podria ser l'escola vella un espai adient per a la llar d'infants? Potser sí, però actualment aquesta no és la realitat i per precaució més val no fer volar coloms. Això formaria part d'una altra discussió.

No obstant, tal i com ja vaig fer en una reunió mantinguda el 9 de maig passat a petició d'un petit grup de veïns del sector "Nord-Oest", convido a la resta de veïns a realitzar les consultes que creguin oportunes en relació amb aquest tema i els puc prometre que aquelles al·legacions que representin una millora objectiva de la proposta de modificació puntual del PGOU seran ateses, això sí, posant en una balança l'interès general que es desprèn d'aquests equipaments (amb una especial atenció als col·lectius de la gent gran i dels més menuts) i l'interès particular dels veïns (la vida quotidiana i benestar dels quals pugui patir un deteriorament com a conseqüència de la proximitat de les seves vivendes amb aquests nous espais i serveis).

En qualsevol cas, caldrà valorar les al·legacions i ponderar la decisió.

Vagi per endavant aquest compromís i resto cordialment a la vostra disposició.

dilluns, 2 de juny del 2008

La gent gran és un actiu.

Després de la celebració de la Diada de la gent gran ahir diumenge, cada vegada m'adono més que el col·lectiu de la gent gran és un dels segments de població que cal tenir més en compte.

No és només l'experiència que aporten en tot el que diuen, sinó el coneixement d'allò que parlen. No hi ha ningú més qualificat que ells per parlar dels pobles des de l'interior de les seves entranyes. Parlant amb ells em va al cap aquella cantarella que es repeteix tant sovint: "escoltant s'aprèn molt!".

A vegades em pregunto si no malgastem massa temps intentant dissenyar els pobles del futur i oblidem que la història sol ser bastant cíclica i els municipis es troben davant situacions que es van repetint periòdicament. Si això darrer és cert, aleshores per evitar caure en errors i paranys del tot evitables cal que donem un tracte preferent a la gent gran per aprofitar el valor afegit que representen les vivències de molts anys carregades en les seves motxilles.

Potser és una qüestió personal, però no hi ha dia que parli amb alguna persona gran i no n'aprengui alguna cosa nova. Sovint, fins i tot un pot descobrir-hi episodis familiars que abans desconeixia...en fi, és el que tenen els pobles petits.

Des d'aquí llanço el repte de fer-los participar activament de la vida municipal. Si ens parem a comprendre'ls, encara que no ho expressin amb paraules ens adonarem que si la proposta és bona, participen més que ningú de les activitats.

No ho deixem perdre.

dilluns, 5 de maig del 2008

Més inversions per a Sant Pere Pescador a través del Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya.

El passat 7 d'abril de 2008 la Comissió de Cooperació Local de Catalunya va aprovar inicialment la proposta de planificació del PUOSC per al quinquenni 2008-2012.

Del total de projectes presentats, Sant Pere Pescador rebrà una subvenció de 692.736,27 €, la qual cosa suposa un increment d'un 67% en relació als 414.000 € rebuts en l'anterior convocatòria. Si ens fixem en els projectes subvencionats, cal destacar que els vestidors del camp de futbol municipal rebran 350.000 € provinents de dos programes diferents: 250.000 € corresponen al Programa General i uns altres 100.000 € al Programa Específic de cooperació municipal de la Diputació de Girona.

Per altra banda, la llar d'infants ha estat subvencionada amb 342.736,27 € desglossats de la següent manera: 300.000 € s'inclouen dins el Programa Específic de dinamització i equilibri territorial i els 42.736,27 € restants són del Programa General.

Analitzant més detalladament el pressupost total dels projectes subvencionats: 439.725 € pel que fa als vestidors i 579.327,65 € en relació amb la llar d'infants, amb un import total resultant de 1.159.095,025 €, ens adonem que ambdós projectes han estat subvencionats de mitjana en un 60%, la qual cosa, segons el meu parer, no està gens malament.

Pel que fa a les anualitats que ens han estat proposades, 2010 per als vestidors del camp de futbol i 2012 per a la llar d'infants, certament no són les esperades, tot i que restem a l'espera que les al·legacions presentades per l'Ajuntament tinguin el seu efecte i d'aquesta manera avançar les anualitats al 2008 i al 2010, respectivament.

Més enllà de valoracions estrictament econòmiques, políticament aquests projectes consoliden el full de ruta que hem dissenyat per a Sant Pere Pescador durant aquesta legislatura:

1) Per una banda, els vestidors del camp de futbol municipal ens permetran condicionar adequadament una obra ja començada amb una condició sine qua non, la qualitat de les instal·lacions.

2) Per l'altra, la llar d'infants farà visible l'aposta per una sèrie de noves actuacions que s'engloben en el que hem vingut anomenant "serveis bàsics d'atenció a les persones" i que ocupen els primers esglaons en el nostre ordre de prioritats: ampliació del CEIP Llagut, construcció d'una escola bressol municipal i construcció d'un nou dispensari mèdic. O el que és el mateix i realment important: inversió en educació i salut.

Des de l'equip de govern d'Independents per Sant Pere-Acord Municipal continuem treballant cada dia perquè així sigui.

dimecres, 30 d’abril del 2008

Per què?

Per què els catalans tenim aquesta mania de tirar-nos els plats pel cap cada vegada que hi ha una qüestió que afecta a tot el país? L'altre dia, parlant amb uns amics dels problemes generats amb la sequera, vaig acabar argumentant que hi ha una mena de tendència a fer-nos l'harakiri, enfrontar diverses parts del territori i, a més a més, desprestigiar la nostra classe política (ja prou en hores baixes!).

Sembla innat exclamar-se que quan les coses van malament, ja se sap, és que en aquest país sempre fem les coses de la mateixa manera, manca planificació i no hi ha mai previsió.

A vegades, només a vegades i no sempre, cal saber separar-se una mica de les notícies més a flor de pell, d'aquelles que colpegen el dia a dia dels mitjans de comunicació, i adonar-nos que la sequera és una situació excepcional i que, malgrat admetre que hi poden haver hagut molts errors, ara el més important és evitar que una situació d'excepcionalitat es converteixi en una d'emergència de conseqüències molt més greus per les restriccions en el consum d'aigua de boca i altres usos.

El cas del Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals n'és un altre exemple. L'òrgan que ha de vetllar perquè els nostres mitjans de comunicació estiguin despolititzats és incapaç de nomenar un/a director/a general de consens. Què succeeix? Notícies, notícies i més notícies que només destapen la caixa de pandora deixant al descobert les pitjors pràctiques polítiques.

On s'és vist que l'exercici del dret de vet per part dels partits polítics representats porti a demanar empara al Parlament de Catalunya per incapacitat de donar compliment a la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals? Un joc de despropòsits, vaja. El més preocupant, però, és que només així s'ha pogut nomenar una directora general per unanimitat, quan l'amenaça d'un ridícul, crec que entre volgut i creat artificialment, ha superat els tacticismes polítics.

Quan cal més unitat, desunió, quan cal reformular cap a quin model de país volem avançar (alerta amb l'Estatut!), atiem un foc que porta a l'enfrontament entre territoris. Com és possible que no s'atemperin els ànims i algú digui d'una vegada que el problema no són ni els regants de l'Ebre, ni els del Ter, ni la classe política en general?

Mentre nosaltres fem de la sequera un sainet, altres aprofiten per fer-nos enrogir. I per què? Perquè al final, entre tots, continuem dient que ja se sap, que en aquest país sempre fem les coses igual...Tothom que pensi el que vulgui, però com gairebé sempre Catalunya hi perd!

dijous, 24 d’abril del 2008

Detalls...

Observo amb admiració l'article d'en Santi Vila, alcalde de Figueres, al setmanari l'Empordà quan parla de la Ciutat dels detalls. Salvant les distàncies, les mancances que enumera per recuperar la identitat de la ciutat s'assemblen moltíssim a les necessitats actuals de Sant Pere Pescador: millores en la mobilitat, creació de bosses d'aparcament a les entrades del municipi, pla de xoc per potenciar el petit comerç, pla integral de rehabilitació del nucli de la vila, i així fins a un llarg etcètera de mesures que augmentin la qualitat de vida dels veïns i que són molt més senzilles de visualitzar que els llargs i massa sovint infructífers debats sobre grans infraestructures.

M'agrada la idea d'en Santi dels detalls i comparteixo amb ell que la identitat d'una ciutat o un poble consisteix moltes vegades en mirar-nos el melic i recuperar allò que en essència ja teníem però que hem oblidat o menystingut. En el seu cas es parla d'una ciutat molt urbana que aposta pel coneixement, en el meu parlaré d'un poble eminentment rural vinculat a la terra, a l'entorn natural i potencialment als recursos que ens ofereix el mar i el riu Fluvià.

Si és cert que la política és l'art del possible, què hi ha de dolent en els detalls? I si de tant en tant trenquem algun motlle i ens atrevim a fer polítiques municipals de vertadera proximitat? La que té com a repte afrontar el problema del comerciant que es queixa que al poble no hi ha cap negoci amb futur, la del restaurador que es queixa dels problemes d'inseguretat, la del regidor que creu que cal redissenyar la mobilitat interurbana, la del veí que no entén la supressió i reubicació d'un punt de contenidors que s'havia convertit en un abocador incontrolat.

Som-hi? Poc a poc però amb pas ferm cal construir un poble on cada detall val. Des d'allò més petit i insignificant fins a les grans obres, des de l'interior del poble cap a les afores. Només així avançarem al ritme que Sant Pere es mereix.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Geometria variable i wait and see.

Em venen al cap aquestes paraules després de sentir-les pronunciar a en Josep Antoni Duran i Lleida mentre intentava resumir la situació després dels resultats del 9 de març:

Geometria variable és un concepte que aquí s'aplica per referir-nos a l'escenari que s'obre de cares a les múltiples combinacions que apareixen per formar unes aliances que donin estabilitat a la legislatura. El compromís per aprovar unes lleis concretes, les presidències en les comissions, el ball de noms per saber les persones que ocuparan la mesa del parlament (de vital importància perquè són els qui, entre altres coses, poden decidir quins temes s'incloen en un ordre del dia i quins no -és a dir, en controlen l'agenda política i el seu ritme-), i en el cas català el desplegament de l'Estatut, la publicació de les balances fiscals, i la inversió en infraestructures, centren tota l'atenció.

Wait and see és una declaració d'intencions molt pròpia de la flema britànica. Significa esperar esdeveniments per actuar d'una o altra manera. No ensenyar del tot les cartes fins a saber l'oferta que es posa a sobre la taula.

Sovint, per a tots aquells que hem optat per un vot catalanista i sobiranista, em pregunto si en totes aquestes negociacions s'imposa entre els nostres representants el sentit de país o bé el simple partidisme i el tacticisme. Desgraciadament arribo a la conclusió que massa vegades s'imposa el criteri del peix al cove i poques, molt poques, el d'una vertadera idea de fons de país cap a on avançar.

Per què? Perquè els partits tenen les seves pròpies dinàmiques internes malgrat que precisament per aquest motiu s'allunyen cada vegada més de la gent; perquè existeixen els personalismes; per l'eròtica del poder, etc.

Ja per acabar, mentre escric aquesta entrada, m'adono que la geometria variable i el wait and see són perfectament aplicables a ERC tot esperant el congrés del mes de juny: múltiples combinacions, possibilitats d'aliances diverses, manteniment de quotes de poder de les diferents sensibilitats existents dins del partit, etc.

Amb una única i fonamental diferència en relació amb la situació a l'Estat: el resultat és incert. De la qualitat democràtica del procés congressual i el tarannà republicà del debat en pot dependre influir en el pròxim full de ruta dels país pel que fa al nostre autogovern i a exercir democràticament el dret a l'autodeterminació mitjançant una consulta popular.

Temps al temps...

divendres, 4 d’abril del 2008

Avui: joventut!

Aquest vespre a les 20 h. farem la presentació del Pla Local de Joventut 2008-2011 al primer pis del Casal Cultural.

Després de mesos d'una intensa feina encapçalada per l'Àrea de Joventut, el document que ha de servir de marc de referència per endegar les actuacions dirigides als joves del poble finalment està enllestit.

Vull recordar que el jovent és un actiu important del municipi i des de l'equip de govern ens hem proposat prestar-li una atenció preferent. Per aquest motiu, el Pla Local de Joventut no s'ha de veure com un objectiu assolit sinó com un instrument que permeti desenvolupar polítiques de joventut que afrontin alguns dels problemes que s'han detectat durant el seu procés d'elaboració.

El més important de tot és que han estat els propis joves, a través de l'Àgora de Joves, i la societat civil, àmpliament representada a través de la reunió d'agents socials, els qui han dotat de contingut aquest document. En especial, pel que fa a l'anàlisi i diagnosi de problemàtiques, i a l'enumeració de les solucions i activitats que cal portar a la pràctica.

El condicionament de la sala nova com un Casal de Joventut és possiblement l'actuació de més rellevància, tot i que la contractació d'un/a dinamitzador/a juvenil és la pedra angular per coordinar aquelles activitats que, directa o indirectament, estan relacionades amb aquest segment de població: educació; oci, cultura i esports; treball; habitatge; salut; participació; i cohesió social.

Per no extendre'm més, us demano ben amablement que veieu aquest Pla Local de Joventut 2008-2011 com una oportunitat i que us adreceu a nosaltres per fer-lo realitat.

dijous, 13 de març del 2008

Etimologia.

[Abans de llegir, crec que és just dir que aquest escrit el vaig començar abans de la celebració de les eleccions al Congrés dels Diputats del 9 de març passat. No sé ben bé per quin motiu no em va acabar d’agradar com havia quedat (tenia la sensació que no havia estat prou rigorós) i vaig preferir guardar-lo i no penjar-lo sense haver-hi rumiat amb més calma. Ara em sembla un millor moment per, mentre Esquerra decideix cap a on anar, saber sobretot d’on venim].

Ja fa un cert temps que dono voltes a l’origen i significat de la paraula república. És només una forma d'organitzar políticament un estat contraposada a la monarquia? Sincerament penso que no. Avui en dia aquest concepte ha transcendit tant que trobem gent de tradició republicana participant còmodament en estats amb una monarquia parlamentària (el cas d’Espanya).

Si ens centrem únicament en el que signifiquen les paraules, veurem que hi ha qui, com jo, es considera un sobiranista pràctic (crec en el dret d’autodeterminació del meu país), liberal (pel que fa l’eixamplament dels drets individuals que formen part de l’esfera privada), socialdemòcrata (pel que fa la protecció pública dels drets col·lectius dels més desfavorits), i troba encaix sota l’ampli paraigua del republicanisme.

Més enllà dels dogmes, el republicanisme és d’arrel liberal i té a veure amb una forma d'entendre la noció de sobirania – que emana del poble -, la dimensió pública, els valors cívics, la participació ciutadana, el respecte per les lleis, la divisió de poders i la separació entre església i estat. En aquest sentit, la laïcitat de l'estat - que no és el mateix que dir que un estat és aconfessional, sinó que l'estat no s'identifica amb cap religió - i la res pública, l'interès pel bé general i comú, en són característics. Sens dubte, la influència més gran del republicanisme ens ha vingut donada de la veïna França.

És per això que a vegades val la pena conèixer l'etimologia de les paraules, i en aquest sentit res pública és senzillament això, una forma d’articular l’estat des de la cosa pública.

dilluns, 10 de març del 2008

Reflexions postelectorals a Esquerra.

I mai millor dit! Aquesta és la reflexió que ERC haurà de fer per tal de definir a partir d'ara el full de ruta que ha de guiar l'acció de la formació.

No sé dir exactament la sensació que em queda després de les eleccions al congrés dels diputats d'ahir 9 de març, però segurament és decepció. Per diversos motius:

Des de la meva humil opinió els resultats ensenyen que a dia d'avui la gent no vol anar més enllà de l'actual l'organització política de l'estat, és a dir, que la gent se sent còmode (o bé no li interessa el tema) en un estat de les autonomies i que com a molt podem aspirar a trobar encaix en un estat...diguem-ne federal. No hem estat capaços de consolidar un espai electoral favorable al sobiranisme que hauria significat tancar un cicle i fixar-nos metes més ambicioses en endavant.

A títol personal, crec en el sobiranisme pràctic com a eina per augmentar el benestar de tots els catalans, basant-nos en la millora d'aquelles coses que afecten a la butxaca de la gent quotidianament: el preu del lloguer dels pisos, els transports públics, les autovies i la reducció dels peatges a les autopistes, per posar-ne uns exemples. En paraules de Xavier Rubert de Ventós, això és el que ens porta de parlar de supraestructures a parlar d'infraestructures, perquè apropem la nostra reivindicació a problemes palpables en el dia a dia de la gent.

També crec que cal recuperar una noció abans ja utilitzada per ERC, la de l'espai social català, per explicar a la gent el perquè viure a Catalunya és més car que a la resta de l'estat i que, en conseqüència, perquè també cal pactar un finançament que millori la qualitat de vida de tots els catalans d'acord amb allò que aportem a la riquesa de l'estat (Producte Interior Brut -PIB-).

Des de fa temps es demana a la direcció d'ERC que adopti el model de funcionament del PNB, és a dir, que no hi hagi una identificació entre els líders del partit i els càrrecs que s'ocupen al govern de la Generalitat. Hi estic d'acord. Quan cal s'ha de fer tasca de partit i en aquest sentit trobo encertada la decisió d'en Joan Puigcercós de dedicar-se plenament a aquest propòsit.

Espero que la sotragada patida no signifiqui la fi del gradualisme com a estratègia per conformar una majoria social a favor de la independència basada, per damunt de tot, en la cohesió social.

Ara és un bon moment per mirar de recomposar les relacions amb CiU, en especial perquè no sabem quin és el futur d'un Estatut que està recorregut al Tribunal Constitucional, però de manera molt més estratègica per redefinir entre tots un espai catalanista ampli, transversal i comú que ens permeti posar-nos d'acord amb un contingut de mínims a partir del qual treballar per fer país i no per fer el ridícul mostrat en la negociació de l'Estatut.

Crec intuir que a CiU ja fa temps que treballen en aquesta possibilitat, però que les relacions personals entre les cúpules fan que l'entesa sigui extremadament difícil i complexa.

No sé si el moment de fer-ho serà el pròxim congrés ara ja avançat al mes de juny, però com a simpatitzant d'ERC, sí que em plantejo la conveniència o no de seguir en un govern tripartit en què es demostra que estem quedant diluïts a base de bé, i on la nostra tasca de govern tampoc queda massa ben copsada per la gent.

I passar a l'oposició? Tot sembla indicar que s'està penalitzant haver optat per la reedició del tripartit (ara govern d'Entesa). En tot cas, la sortida d'ERC del govern podria fer que les propostes de polítiques d'esquerres i independentistes fossin molt més visibles del que ho són ara mateix. És una opció que no hauríem de descartar.

I això no vol dir que únicament trencant les relacions de govern amb els socialistes n'hi hagi prou, cal quelcom més d'anàlisi, però no acabo de veure per enlloc aquesta Espanya plurinacional en la qual ens havíem de sentir tan còmodes els catalans, i mira que m'esforço en buscar-la, eh!

És bo recordar que ERC va començar a marcar un perfil propi en el moment que va saber jugar bé la seva carta de l'equidistància amb la resta de partits polítics, precisament perquè això li permetia fer una oposició dura allà on calia i no li suposava cap desgast aparent. Fixem-nos per exemple en el cas d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, on malgrat l'oferiment del PSC, es va optar per passar a l'oposició en no estar d'acord amb les línies bàsiques de model de ciutat proposades per aquest.

Bé, en definitiva cal obrir un període no massa llarg de temps per començar a prendre decisions...correctes.

dilluns, 3 de març del 2008

El valor de les paraules.

L'altre dia de manera carinyosa una amiga em retrèia que contestés els sms i els e-mails d'una manera al seu parer massa seca, rància crec que em va etzibar ella.

La meva resposta va ser que jo sempre contesto de la mateixa manera quan estic en hores de feina, sense fer distincions entre si el contingut és més amè i desenfadat, o si bé es tracta d'una situació que exigeix més formalitats.

Més enllà d'aquest episodi puntual i anecdòtic, crec que la manera d'escriure les coses és molt més important del que la majoria de la gent pensa. En el meu cas concret, això té a veure amb el valor que intento donar a les paraules. Cada paraula pot ser interpretada d'una o altra manera en funció del context en què es troba situada i el caràcter polisèmic d'algunes d'elles fa que el seu significat variï moltíssim, especialment si no es presta la deguda atenció a què és el que es vol explicar i com ho entendran els que rebran el missatge. Comunicació, en definitiva.

Si ho hagués de resumir en una paraula, parlaria de rigor. Tenir cura en la utilització del nostre llenguatge, escollir bé una paraula entre moltes quan totes volen dir aparantment el mateix, és un valor que no hauríem de deixar perdre, perquè ens exigeix entendre del què parlem i ens ajuda a evitar males interpretacions.

És veritat que les paraules mai són neutres del tot, però val la pena esforçar-se per parlar bé. Fixem-nos sinó en el que està passant amb els missatges a través de la telefonia mòbil. La seva influència és tan gran que hi ha qui opina que ens trobem davant una nova forma de llenguatge. Llenguatge que, per altra banda, s'argumenta que estalvia temps i recursos.

Jo, per si de cas, escric totes les paraules amb les seves corresponents lletres, i si no ho faig així és perquè, o bé he fet una errada ortogràfica, o bé he fet una errada tipogràfica -és el mateix però per diferents motius-. Potser ens trobem davant una mutació del llenguatge, o una adaptació d'aquest a les noves tecnologies, vés a saber.

De totes maneres, correré el risc de fer-me aburrit i que la gent deixi de llegir-me a mig escrit, però no deixaré d'escriure intentant fent-me comprendre, sobretot perquè vull que la gent entengui bé el que vull expressar.

Aquesta és la meva contribució a fer que la meva llengua sigui més rica, intentar utilitzar-la amb el màxim rigor possible tot i que com tothom, escric malament massa sovint. Això sí, sense renunciar a ella a canvi d'un seguit de símbols, emoticones i abreviacions que no entenc i de les quals apareixen variants contínuament pel caràcter personal del qui les escriu.

Em pregunto si a dia d'avui encara es fan dictats a les aules -segur que sí!- i quin és el nivell dels nostres estudiants. Desconec si el llenguatge del xat és perjudicial en altres àmbits. El que sí que sé és que tothom escriu a la seva manera i que cada vegada és més estrany escriure com abans.

A partir d'aquí que tothom extregui les seves conclusions...i perquè no sigui dit us dedico un :-)!

dimecres, 27 de febrer del 2008

A propòsit de Fluvià Marina.

El 23 de febrer de 2008, amb motiu del tercer aniversari de la voladura de l'edifici situat als terrenys que havien de formar part de la marina residencial Fluvià Nàutic, conegut popularment com a Fluvià Marina, han aparegut a la premsa articles on la plataforma Salvem l'Empordà instava al Departament de Política Territorial i Obres Públiques a executar els treballs de restauració paisatgística que, segons sembla, es varen prometre en el moment de l'enderroc.

Per tal que no hi hagi equívocs i per tots aquells que tenen coneixement d'aquest afer a través de la premsa, penso que és important fer una sèrie de consideracions:

1) En primer lloc, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques només és el propietari de la finca on es trobava situat l'antic esquelet de l'edifici que durant anys va esdevenir punt de referència en aquesta part del litoral gironí i que va presidir, al meu entendre desencertadament, el paisatge costaner. La resta dels terrenys tenen un propietari, en forma de societat legalment constituïda, que com qualsevol de nosaltres faria, lluita legítimament per a què se li reconeguin uns certs drets sobre les finques.

2) En segon lloc, avui en dia encara estem pendents de la resolució judicial del contenciós administratiu interposat contra la resolució del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i contra el propi Ajuntament de Sant Pere Pescador, si bé en aquest darrer cas només hi és imputat per un defecte de forma, per la desclassificació d'uns terrenys que varen passar de tenir la condició de sòl urbanitzable a sòl no urbanitzable d'especial valor agrícola.

Aquest canvi de classificació en el sòl va representar la pèrdua dels drets que es derivaven de la possibilitat de construir en aquesta zona segons els paràmetres i les densitats urbanístiques previstes en el Pla General d'Ordenació Urbana vigent aleshores, és a dir, el PGOU del 1984, posteriorment modificat pel PGOU del 2001.

Així mateix, és més que probable que la sentència judicial acabi reconeixent el dret de la societat a ser indemnitzada pels drets extingits com a conseqüència de l'actuació de la Generalitat de Catalunya.

3) En qualsevol cas, paral·lelament a la continuació del tràmit judicial, el DPTOP ha aprovat el Pla director territorial de l'Empordà i els Plans directors urbanístics del sistema costaner 1 i 2, especialment proteccionistes i restrictius al terme municipal de Sant Pere Pescador en comparació amb altres municipis.

Aquest planejament urbanístic supramunicipal limita els usos del sòl no urbanitzable (que ara passa a denominar-se sòl no urbanitzable del sistema costaner) i del sòl urbanitzable no delimitat o delimitat sense un pla parcial aprovat, segons es tracti del PDUSC-1 o PDSUC-2 , respectivament, de les finques afectades.

4) No és cert que des del DPTOP s'hagin donat subvencions per una quantitat de 450.000 € per restaurar paisatgísticament aquest zona. Aquest punt resulta d'especial transcendència i cal aclarir-lo bé:

Dit d'aquesta manera hom podria entendre que des de la Generalitat s'han donat una mena de compensacions econòmiques a fons perdut pel fet d'haver-se esvaït una sèrie d'expectatives en favor municipi pel que fa als llocs de treball perduts, a les repercussions positives que la marina residencial hauria tingut en el petit comerç del poble, promoció turística, etc.

Contràriament, els ajuts econòmics que han vingut del DPTOP s'han emmarcat sempre dins la convocatòria pública de subvencions per a actuacions en sòl no urbanitzable del sistema costaner, és a dir, una convocatòria no exclusiva per a Sant Pere Pescador sinó oberta a altres municipis del litoral amb problemàtiques que s'allunyen a la del present escrit. A més a més, aquestes subvencions, 2 de les quals molt importants i amb un import de 180.000 € cadascuna d'elles, només podien finançar com a màxim el 50€ de l'actuació objecte de la subvenció. És a dir, cadascun d'aquests 180.000 € esdevenien reals en el moment que l'Ajuntament es feia càrrec del 50% restant del finançament de l'obra (180.000 € més!) i sempre amb un termini de l'execució de les obres de 2 anys a comptar des del moment que s'atorgava la subvenció.

Comprendreu, doncs, que l'assumpció pressupostària, per part del consistori de Sant Pere Pescador, dels 360.000 € restants (180.000 € per subvenció rebuda) es fa, com a mínim i per dir-ho d'alguna manera, molt difícil.

No hi ha hagut mai cap ajuda econòmica a fons perdut provinent del DPTOP destinada a un projecte de restauració paisatgística d'aquesta zona de canals artificials a tocar de la desembocadura del riu Fluvià.

5) Una altra cosa ben diferent és la implicació del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. Arribats al cas, es pot suposar i intuïr que l'esborrany del Pla especial de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, parc que depèn al seu torn de la Direcció General del Medi Natural, pretendrà incloure aquests terrenys en el seu àmbit de delimitació.

Contradictòriament i curiosa, l'Agència Catalana de l'Aigua, òrgan autònom englobat també dins el Departament de Medi Ambient i Habitatge, en un dossier de l'any 2004 de proposta de regulació dels usos del riu Fluvià, pretenia enretirar les instal·lacions de l'actual embarcador municipal La Llissa i de l'Escola municipal de vela Fluvià-La Gola de la llera i de la desembocadura del riu, respectivament, per col·locar-les als canals artificials, aleshores considerats adients per aquestes activitats.

Han variat aquest criteris? Pensen de la mateixa manera el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà i l'ACA, ambdós del Departament de Medi Ambient? Caldrà aclarir-ho.

6) I l'Ajuntament de Sant Pere Pescador? Un assisteix a vegades atònit al fet que, malgrat tot això transcorre dins el nostre terme municipal, com diu el tòpic: l'interessat és l'últim en assebentar-se del que passa. La postura d'aquest nou equip de govern és unànime en el sentit que cal definir i enumerar quines opcions existeixen per dotar aquesta zona d'uns usos compatibles amb el medi que l'envolta i el menys agressius possibles amb el seu entorn, però això sí, que resultin beneficiosos pel nostre municipi.

Si això significa haver de parlar amb el DPTOP, el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, l'ACA, la societat propietària dels terrenys, i amb els moviments ecologistes i naturalistes per escoltar el que tots tenen a dir-hi, ho farem amb tota cordialitat per buscar una solució.

Ara bé, si els usos d'aquest espai han d'anar vinculats a una futura ampliació del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, la decisió no pot ser presa unilateralment i l'Ajuntament ha de tenir veu i vot per definir, sobretot, l'ús final dels terrenys i les activitats que s'hi poden desenvolupar. O és que un centre d'interpretació de la natura, un mirador i un berenador, per exemple, no poden encaixar en els usos permesos en sòl no urbanitzable?

Per acabar, a l'espera que la resolució del contenciós administratiu aporti un xic més de claror a l'assumpte, emplaço a totes les parts a implicar-se per treballar conjuntament i definir un projecte d'usos d'aquest espai en què tothom s'hi senti còmode.

dijous, 21 de febrer del 2008

Abocament d'hidrocarbur a les platges.

Ahir a la tarda vàrem rebre la mala notícia de l'activació de la fase 1 de contaminació d'aigües marines (CAMCAT) per l'aparició de taques d'hidrocarbur a les platges del municipi i de Castelló d'Empúries per part del Centre d'Emergències de Catalunya.

Els treballs de neteja han començat avui al matí i una dotació de bombers, la brigada municipal i una màquina retroexcavadora recullen les petites peces que han arribat a la sorra. El diàmetre d'aquest residu tòxic varia en funció de la platja afectada, tot i que aproximadament va des del tamany d'un moneda d'euro fins al d'un plat de postres.

Els vents de llevant han provocat que l'afectació sigui major a les platges de Castelló d'Empúries i d'Empuriabrava, tot i que per extensió i d'acord amb el número d'efectius que hi treballen es preveu que la neteja duri més a Sant Pere. D'una manera o altra, la intenció és desviar alguns membres del cos de bombers cap a les nostes platges en cas que les tasques s'acabin abans a Castelló d'Empúries i així poder acabar com a molt tard abans del fi de setmana. No s'han trobat evidències ni indicis de risc per a la flora i la fauna.

En un primer moment, des de l'Ajuntament castelloní se'ns havia ofert la possibilitat de deixar-nos la seva màquina una vegada ells haguessin acabat. A la pràctica, però, l'ús d'aquesta màquina netejadora ha resultat ser ineficient i s'ha decidit acabar de realitzar la feina de manera manual.

El més probable és que les restes d'hidrocarbur provinguin d'algun vaixell que ha netejat les seves sentines a alta mar sense tenir en compte la distància respecte la costa i les previsions meteoròlogiques.

Demà a les 8 h. del matí continuaran els treballs i espero que tot quedi en un ensurt que oblidarem aviat.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Serveis públics essencials.

Em permeto quatre ratlles per fer memòria sobre alguns temes que considero de vital importància i que tenen molta relació amb la qualitat de vida que hem de ser capaços de donar als veïns.

Valgui com a exemple la urbanització Bon Relax II (la numeració només vol dir que aquesta zona va patir un desenvolupament urbanístic per fases, tal i com ha succeït en moltes altres urbanitzacions de Catalunya), la qual fa molts anys que ve patint deficiències en alguns serveis públics que tenen la consideració d'obligatoris i mínims.

Si bé és cert que les obres d'urbanització i els serveis, és a dir, enllumenat públic, xarxa pública d'abastament d'aigua apta per al consum humà, xarxa de sanejament, voreres i calçada mai han estat acabats de recepcionar i, per tant, el consistori no té l'obligació legal de fer-se'n càrrec, no s'ha d'oblidar que algunes persones porten més de 15 anys vivint sense els serveis públics mínims que qualsevol administració pública en condicions de normalitat té el deure de garantir i prestar.

Per aquest motiu, crec que tots podem felicitar-nos pel fet que després de moltíssim temps l'enllumenat públic, tot i que d'una manera provisional, pugui tornar a funcionar en carrers com l'Av. Empordà, l'Av. Olot i el c. Besalú, entre altres.

La Llei de millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics, de la qual encara no se'n sap el contingut exacte i que a hores d'ara és només un avantprojecte que no ha començat el tràmit parlamentari, ha de ser una eina imprescindible per tots aquells ajuntaments que mancats de finançament propi per a fer-hi front per si sols, es troben damunt la taula amb problemes no solucionats durant dècades en forma d'urbanitzacions no recepcionades en situació de (quasi)abandó pel que fa als seus serveis.

En síntesi, aquest avantprojecte preveu dues maneres de fer front a l'execució d'obres de millora en els serveis:

1) A través de la concessió de crèdits tous als ens locals o a les entitats amb personalitat jurídica constituïdes per al manteniment i conservació de les urbanitzacions.

2) Mitjançant subvencions a fons perdut que ajudin a paliar els problemes de finançament dels ens locals.

En cas de concretar-se, i a l'espera del redactat final de la futura llei, qualsevol d'aquestes solucions podria donar aire i una sortida digna a una situació de desgavell urbanístic provocada per la proliferació d'urbanitzacions en forma de taca d'oli sense tenir en compte la sobredimensió i la càrrega negativa (pel que fa l'eficiència a l'hora de prestar els serveis públics) que això suposava en els municipis petits, i sense haver avaluat l'impacte tant a nivell paisatgístic com de sostenibilitat en l'ús de recursos escassos (l'aigua!).

En definitiva, sense haver-se fet una planificació territorial com a mínim rigurosa i amb un component estratègic, és a dir, de model de futur.

Seguint el fil del cas que ens ocupa, aquesta petita millora en l'enllumenat públic hauria de ser només la primera pedra sobre la qual edificar una millora exponencial en la prestació de serveis que tingui continuïtat amb la desitjada i imminent connexió de la xarxa de clavegueram municipal (nucli de la vila i urbanitzacions -més o menys aïllades-) a l'EDAR de l'Escala-Albons.

Només a partir d'aquí, pas a pas, podrem dir amb veu alta que disposem d'uns serveis públics a l'alçada del que tots ens mereixem com a contribuents.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Entitats.

Fa uns quants dies que dono voltes a la importància que té per un poble com Sant Pere la col·laboració de les entitats a l'hora d'organitzar activitats dirigides a la resta dels veïns.

Una vegada hem passat la festa de fi d'any, l'arribada dels Reis d'Orient, la festa major de Sant Sebastià i el Carnestoltes, m'adono que molts d'aquests actes no podrien dur-se a terme sense l'ajuda, sovint desinteressada, d'algunes entitats que formen part de la nostra societat civil.

Des d'aquí només vull aprofitar per donar les gràcies a totes aquelles persones que ens han ajudat a fer possible l'augment de participació viscuda en les recents activitats organitzades. Ben segur que la bona acollida es deu, en gran mesura, a les ganes i dedicació que molts d'ells hi han posat.

No m'agradaria oblidar a ningú, però adreço aquestes línies a la junta del F. C. Sant Pere, a la comissió de festes que va fer l'impossible per tal que, entre altres coses, l'arribada dels Reis d'Orient es fés pel riu Fluvià, a la colla dels pencaires del carnestoltes i a tota aquella gent que, en un moment o altre, ens han prestat la seva ajuda perquè les coses funcionessin millor i alhora fer realitat una participació més plural i diversa.

A tots vosaltres, moltíssimes gràcies.

dijous, 7 de febrer del 2008

Els blancs i els negres.

Igual que l'eterna discussió sobre si primer ve l'ou o la gallina, hi ha qui pensa que a la vida o tot és blanc o tot és negre. A l'altre costat, en canvi, hi ha qui pensa que enmig de tots dos colors hi ha una àmplia gamma de grisos.

Per dir-ho d'altra manera, hi ha qui creu que en situacions vitals davant les quals cal prendre decisions només hi ha dues postures que valguin. Per citar un exemple: "o és que sí o és que no". D'altres pensen que els matisos són importants perquè ajuden a ser més omnicomprensius i a apropar-nos a situacions que, per altra banda, serien difícils d'entendre sense aquest ampli ventall de tonalitats. Per exemple: "no ho sé", "potser", "depèn", "això és relatiu"...

Tinc un amic amb el qual sempre parlem del mateix i no hi ha manera de trobar-nos a mig camí. Ell creu que o blanc o negre i jo, en canvi, sempre sóc més prudent i ho veig tot molt més difuminat.

El més curiós de tot és que darrerament m'he adonat que ambdós tenim molt més en comú del que pensàvem, és a dir, sigui quina sigui la forma de dir les coses, en el fons pensem de manera similar.

No hi he trobat cap altra explicació que la següent: penso que allò que ens diferencia és allò que ens manca o ens complementa. Ell és blanc o negre perquè així li han anat les coses millor i, perquè no dir-ho, segurament és una manera més senzilla d'afrontar els reptes de la vida, evitant fer filosofia de tot i que s'arribi a carrerons sense sortida. A mi, contràriament, el blanc o el negre, el tot o res, m'ha portat més maldecaps que satisfaccions i en les "mitges tintes" he après a moure'm amb més tranquil·litat i em trobo més còmode. És qüestió de gustos...i de supervivència. O potser és aquesta mania meva de relativitzar-ho sempre tot!

És sorprenent, però en funció de la situació en què et trobes, hi ha vegades on no hi ha més solució que o el blanc o el negre, malgrat dins teu saps del cert que és gris del tot! En termes d'empresa, la gestió de persones i col·lectius, les reunions, les dinàmiques de grup, les negociacions, etc. necessiten molta mà esquerra, equilibri i punts d'entesa, és a dir, més grisos. Les conclusions i les decisions que s'han d'extreure d'aquesta gestió, en canvi, requereixen més blancs o negres per tal que siguin funcionals, operatives i es puguin executar.

Curiositats a part, el cert és que m'agadaria tenir part de la seva determinació a l'hora de prendre decisions (i la seva claredat per no embolicar-me!) i voldria creure que a ell li agradaria tenir més paciència per afrontar les coses. I tot això pensant que la majoria de les vegades, sigui amb el blanc, el negre o els grisos, som capaços d'entendre'ns, arribar a mig camí i, el millor de tot, continuar parlant i discutint sense deixar de ser amics.

En definitiva, tant si és blanc o negre com si és gris, no hauríem d'oblidar mai que totes dues postures formen part de la mateixa moneda, com el dia i la nit, com la vida i la mort. Sobretot, hem de saber veure que el gris apareix quan es es barreja el negre amb el blanc i que allò important de veritat és saber donar una resposta adequada als reptes que se'ns van plantejant, tot creant punts d'entesa i no de discòrdia...

...sigui quin sigui el color!

dimarts, 5 de febrer del 2008

Caucuses.

Avui es celebren eleccions primàries a 22 estats per escollir el candidat demòcrata i republicà a les eleccions presidencials dels E.U.A. del proper 4 de novembre. El mot superdimarts és una manera d'anomenar les eleccions que simultàniament es fan en diversos estats i que sol marcar un abans i un després en les possibilitats dels diferents candidats.

Estats amb un número de població alt, com ara Califòrnia, Nova York i Nova Jersey, decidiran avui a on van a parar els seus delegats.

El procés d'eleccions primàries és conegut com a caucus o caucuses -una mena d'assemblees que segons sembla tenen el seu orígen en el món indi- i les normes d'elecció dels delegats varien en funció dels estats. De la mateixa manera, el partit demòcrata i el partit republicà segueixen regles del joc diferents a l'hora d'atorgar els seus delegats a un o altre candidat. Els demòcrates segueixen criteris de (quasi)proporcionalitat, és a dir, cada candidat s'endú un número de delegats del total assignat a aquell estat en funció dels vots que hi ha obtingut, mentre que els republicans opten per un sistema majoritari, en què quan es guanyen les eleccions primàries en un estat, es guanyen tots els delegats en joc (independentment del marge segons el qual s'assoleix la victòria).

Pel bàndol demòcrata hi ha una dura pugna i un empat tècnic entre el senador d'Illinois Barack Obama i la senadora per Nova York, Hillary Clinton, dona de l'expresident Bill Clinton. Hillary semblava comptar amb un suport incontestable al seu feu, Nova York, especialment gràcies al vot femení, però la diferència en la intenció de vot s'ha anat escurçant, en part pel vot racial que arrossega Obama i en part perquè el seu missatge de canvi ha anat quallant entre l'electorat demòcrata.

Al bàndol republicà les coses semblen més clares. El senador per Arizona John McCain sembla tenir una diferència inabastable pels altres dos candidats, el pastor evangelista i exgovernador d'Arkansas Mike Huckabee i el mormó Mitt Romney. Hi ha qui creu que només l'abandó d'un d'aquests i una aliança entre els votans de Huckabee i Romney podrien fer sombra a la més que probable victòria d'un McCain que ha aconseguit el suport explícit de Rudolph Giuliani, exalcalde de Nova York conegut pel seu enèrgic paper de reconstrucció de la ciutat després dels atemptats comesos contra les torres bessones l' 11-s del 2001, en la seva carrera cap a la Casa Blanca.

Només perquè ens fem una idea de la importància del superdimarts: per ser el candidat demòcrata a la presidència dels E.U.A. són necessaris 2.025 delegats i avui se n'escullen 1.681.

Per ser el candidat republicà fan falta 1.191 delegats i avui n'hi ha 1.023 en joc.

Des de la distància, és difícil dir per quin candidat optar. El que sí que tinc clar és que el meu vot seria demòcrata i que em sedueix l'eslògan de Barack Obama: "Change. We can believe in" (que traduït seria quelcom així: "Podem creure en el canvi").

Tanmateix, el que no sé és si hi haurà un més que desitjable canvi de rumb en la política internacional dels E.U.A. Sempre ens quedarà creure en el canvi...

dimecres, 30 de gener del 2008

Solteres 6-Casades 5.

Només unes quantes línies per donar les gràcies a totes les jugadores i a la resta de l'organització que va participar en el partit de "solteres contra casades" del passat dissabte 26 de gener a les 18 h. al camp de futbol municipal. L'afluència d'espectadors va ser senzillament impressionant.

Ah! Per cert, tenen raò aquells que diuen que no estem preparats per a la vida moderna. Haurem de pensar un nom nou per al partit de l'any vinent: entre les casades n'hi havia de separades i divorciades (a les quals es comptava segons el seu estat civil anterior), i entre les solteres hi havia parelles de fet i solteres "rases". Ufff! Que complicat per un partit de futbol...

És veritat que ja ens trobem en ple segle XXI i que "solteres contra casades" ve d'una altra època, però és que encara ara no tinc clar si les que conviuen en parella han de jugar com a "solteres" o ve com a "casades". Tot un dilema, ves.

Bromes a part, va ser un molt bon partit, molt millor del que alguns pensaven (entre ells potser jo mateix!), sobretot per la serietat amb què moltes de vosaltres us ho vàreu prendre.

Moltes gràcies.

Poc a poc, seguim fent poble.

Benvinguda al rei carnestoltes.

Ara que queden pocs dies per començar el carnestoltes vull encoratjar-vos a participar en la passada de carrosses que es celebrarà el dissabte 2 de febrer a partir de les 17 h. pels carrers de Sant Pere. Darrerament el número de carrosses ha anat en augment i això demostra que la tradició d'aquesta festa és ben present al municipi.

De la mateixa manera, crec que és positiu que aquells que no participeu en una carrossa ho feu en una comparsa i així, entre tots, s'ompliran els carrers de color durant una estona.

Més tard, espero que ens trobem al centre cívic per donar la benvinguda al rei carnestoltes. Tots, tant els que formen part d'una colla i van en una carrossa com els que lliurement vulguin apropar-s'hi, hi sereu benvinguts!

Des d'aquí la meva enhorabona a tots/es els que participeu i feu que aquesta festa cada vegada sigui més diversa, divertida i popular.

El diumenge 3 de febrer, a partir de les 8 h. del matí, la colla dels "pencaires de carnaval" començaran a preparar-ho tot perquè l'arròs es pugui servir cap a les 13 h. a l'aparcament de l'antic molí. Segur que aquest any farà un dia assoleiat i la vetllada serà agradable per a tothom.
La meva mostra d'agraïment va dirigida als "pencaires" també.

Ah! Per cert, no oblideu que el diumenge a les 16.30 h. el F.C. Sant Pere juga a futbol contra l' A. C. Aro B i que la lluita per assolir la segona plaça d'aquest grup de 3a territorial encara continua. Tant de bo el camp d'esports municipal presenti un aspecte immillorable. Us hi esperem a tots, el vostre suport és indispensable!

Per carnaval tot s'hi val...però feu-ho amb molt de seny, d'acord? :-)

dijous, 24 de gener del 2008

Al petit poble de Sant Pere hi ha un equip de futbol...


Ah! Per cert, és impossible oblidar-se del karaoke del passat divendres a la nit. Això sí que és un equip de futbol :-)

Festa de Sant Sebastià

Cal anar introduint noves notícies al bloc i com que tot just hem acabat de passar la festa major de Sant Sebastià he cregut convenient ensenyar-vos unes quantes fotografies on podreu apreciar l'estat en què es trobaven en Pau i en Víctor el dissabte a altes hores de la matinada. Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions....je, je, je

dilluns, 14 de gener del 2008

Benvinguda

Hola a tothom,

Benvinguts al blog d'en Jordi Martí. Aquest intentarà ser un espai dinàmic que inclogui informació molt diversa i que serveixi per a intercanviar comentaris sobre temes d'interès. Naturalment, és molt probable que la política sigui el tema estrella, però la literatura, l'esport, el cinema, etc. espero que també hi siguin molt presents.

Per a tots aquells que hi entreu alguna vegada:

Endavant, "que casa meva és casa vostra si és que hi ha casa d'algú" (fragment extret de la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol d'en Jaume Sisa).

Atentament,

Jordi Martí Deulofeu