Viatjar t'obliga a obrir la ment. Nova gent, altres cultures, altres llengües, etc. Viatjar sol encara t'hi obliga més. En certa manera, un viatge en solitari t'obliga a enfrontar-te a tu mateix, a les teves mancances i punts febles. El més positiu de tot és que és l'única manera de fer-hi front perquè no comptes amb ningú de la teva plena confiança al voltant per ajudar-te.
No sé què en penseu, però arreu hi ha gent molt hospitalària i agradable, gent que et fa adonar que amb educació i un somriure es pot anar pertot. També t'adones que viatjar no és un concepte inequívoc, que hi ha moltes i variades maneres de fer-ho. Massa acostumats a tota mena de luxes sense els quals ens seria difícil viure, hi ha qui, en canvi, opta per prioritzar el carregar-se una motxilla a l'esquena i conèixer món d'una altra manera. Ni millor, ni pitjor, senzillament diferent.
Tampoc és veritat allò que viatjar és car. De fet, m'equivoco. Sí que n'és de car, perquè tot val molts diners. Però hi ha moltes formes d'estalviar diners viatjant, tot i que això significa renunciar a algunes coses.
Quan fa estona que no converses amb algú, s'agraeix molt el contacte i el calor de les persones. N'hi ha prou amb un comentari intranscendent per saber com ha acabat aquest o aquell partit de futbol o, fins i tot, amb rebre un sms o una trucada d'un amic que et tregui d'aquell estat d'abstracció en el que et trobes. El millor de tot és que depèn on vagis això ho podràs fer en una altra llengua.
Sense anar més lluny, avui mateix la pregunta Do you like football? m'ha servit per conèixer millor al meu company d'habitació, supporter del Manchester United, tal i com m'ha confessat ell. De fet, si us he de dir tota la veritat, ja ho havia esbrinat perquè porta l'escut del Manchester a les pantunfles i avui aquest matí quan hi he passat pel costat no he pogut resistir la temptació de mirar quin escut era i què hi posava.
Més tard a la tarda, mirant la televisió, a TV2 retransmetien en directe el partit de futbol Arsenal-Aston Villa (que ha acabat 0-2) i en Greg (la primera vegada havia escrit Craig però com que tenia dubtes del meu understanding en anglès li he preguntat per assegurar-me'n -com Gregorio m'ha dit- i he hagut de córrer a canviar-ho un cop ja publicat!) se m'ha atansat i m'ha ofert biscuits, és a dir galetes. Veient que m'estava empassant l'última mitja hora del partit m'ha preguntat si a mi també m'agradava el futbol. Li he contestat que sí mentre la fèiem petar sobre la premiership, la lliga espanyola i la nacionalitat de l'entrenador -manager en diuen ells- de l'Aston Villa, en Martin O'Neill:
-Martin O'Neill was the trainer of Celtic Glasgow. He is scottish -li he dit jo entre l'afirmació i la pregunta-.
-He is from northern Ireland -m'ha corregit ell-.
Cada vegada estava més content perquè al televisor i als seus auriculars -primer a aquests darrers- anaven arribant notícies de la contundent victòria del seu Manchester United contra l'Stoke City (5-0).
Viatjar té aquestes coses, sempre pots conèixer algú que t'inspiri per escriure un post. En Greg -per a mi serà sempre en Craig-, mentrestant està assegut al meu costat, utilitzant internet igual que jo, aliè al fet de ser el protagonista inesperat del meu relat.
1 comentari:
Viatjar és molt important. La Maria Àngels Anglada deia que encara que per un viatge una criatura estigui una setmana sense anar a escola, no perd res, al contrari hi guanya molt.
Jo quan vaig aprendre més va ser dels meus viatges a Sudamèrica -Uruguai, l'Argentina, Perú, Brasil-.
De la teva entrada capto que ja hi has anat amb les antenes posades. I això és molt important. Si no hi vas amb capacitat d'empatia, únicament per fer turisme, no captes la veritable ànima del país.
Publica un comentari a l'entrada