Vocació de servei.

Llegia en un article al diari El Punt sobre la problemàtica de les obres a la C-31 escrit per l'Eudald Casadesús, diputat al Parlament i president de la Federació de les Comarques Gironines de CiU, que els polítics han de tenir vocació de servei.

Hi estic completament d'acord. Tot i que també m'adono que fora de context, el concepte vocació de servei es pot malinterpretar, i molt.

Penso que la vocació de servei ha d'anar en un paquet més gran de mesures on una altra manera de fer política sigui possible (i no em refereixo només a fer tantes exposicions públiques com faci falta per aprovar els projectes o fomentar la participació ciutadana en la presa de decisions). No tant com a instrument per assolir coses en benefici del bé comú sinó com a finalitat en si mateixa. Una mena de codi deontòlogic o de bones pràctiques, vaja.

Posar-se al servei d'altri per intentar solucionar els problemes que com a veí pot tenir és essencialment el més valuós de la vocació de servei.

Val la pena no confondre això amb fer content a tothom. Malauradament, en política no tot és possible i tampoc és possible dir a tothom que sí.

Per aquest motiu existeix la confrontació legítima de projectes polítics. Quan un d'aquests projectes té el suport d'una majoria de ciutadans, se li dóna la possibilitat de governar per tirar endavant mesures i propostes d'acord amb una idea determinada de poble, de comarca i/o de país.

Per altra banda, aquesta vocació de servei tampoc s'ha d'entendre com que les coses sempre es fan bé. No, ens tornaríem a equivocar. I ens equivocaríem igual que ho poden (podem?) fer els polítics. Per què? Perquè equivocar-se és humà. Una altra cosa ben diferent és desistir o abandonar en l'esforç per buscar l'excel·lència en la nostra tasca pública. Quan ens equivoquem hem de treballar perquè això no es torni a repetir.

Darrerament, hi ha qui s'entesta a confondre, no sé si malintencionadament, la presumpta decadència de la nostra classe política amb la manca de vocació de servei. Sí i no. Sempre en funció de cada exemple que s'utilitzi i analitzant cas a cas cadascuna de les situacions.

Que la classe política catalana no passa per un bon moment és més que evident. Que tota la classe política catalana sigui mediocre és simplement una mentida. Que tota la classe política hagi oblidat la vocació de servei per apoltronar-se en els càrrecs és una altra mentida.

És necessari recordar els escàndols que afloren en alguns ajuntaments de l'estat espanyol? Una cosa és la realitat i una altra ben diferent la tendència innata en el nostre imaginari nacional col·lectiu a autoflagel·lar-nos quan més ens valdria ser capaços de generar confiança i empatia per tirar endavant.

A partir d'aquí comencen les manipulacions. S'aprofita l'avinentesa d'una conjuntura econòmica molt dolenta per barrejar coses que no tenen massa a veure entre si. Un exemple: fins fa poc temps el discurs dominant apostava per professionalitzar els càrrecs electes, dignificant la seva dedicació. Ara sembla que treballar a la política cobrant és enganyar al ciutadà.

Només com a reflexió: com fer doncs que els més ben preparats es vulguin dedicar a la política si no és fent-los ofertes atractives que puguin competir amb el que guanyarien al sector privat?

No hi ha cap mena de correlació entre el fet que la gent tingui dificultats per arribar a finals de mes i la manca de llocs de treball i que hi hagi càrrecs que facin un mal ús de la seva posició. Generalitzar i caure en els tòpics és un error d'anàlisi gravíssim que no ens conduirà enlloc.

A títol personal, em dedico a una feina que m'apassiona a canvi d'un sou. Igual que moltíssima altra gent ho fa en altres àmbits o sectors. I prou.

A més a més, s'ha de saber discernir entre les crítiques ben fonamentades i aquelles que només busquen fer bullir l'olla, són tendencioses i practiquen una política de baixa volada per desinformar més que no pas fomentar un discurs crític raonat i argumentat per generar discurs i que les coses cada vegada es facin millor.

Als països de tradició anglosaxona, els funcionaris s'anomenen civil servants i, malgrat la comparació pugui semblar anecdòtica, aquest és el camí a seguir. El de servir al ciutadà en el sentit ple de la paraula, no com una manera de funcionar en una estructura o organització més o menys rígida i poc flexible com pot ser l'administració pública, sinó, tal i com deia abans, com una finalitat en si mateixa.

Un ciutadà ben atès és un veí agraït i, si em permeteu l'expressió, potser també un català emprenyat menys. Fins i tot m'atreviria a dir que un ciutadà desafecte menys.

Ara bé, mai s'han de posar totes les coses al mateix sac. De ciutadans desafectes n'hi ha moltíssims i per raons molt diverses, i els hem de recuperar amb honestedat. Però el que tampoc és just és jutjar a la classe política en general pel comportament en entredit d'uns quants.

Creieu-me si us dic que mai res és igual després d'un context de crisi financera i econòmica com el que estem patint. Pregunteu-ho als càrrecs electes actuals i us ho sabran respondre.

En una època de resistència com l'actual (en el sentit de supervivència), el temps posarà les coses al seu lloc.

Tot i amb això, no deixeu de fer-nos confiança.

L'esport com a motor d'inclusió i cohesió social.

El diumenge passat es va celebrar la presentació del futbol base, l'equip femení i l'equip amateur del C.F. Base San Pere i el F.C. Sant Pere. La directiva amablement va convidar a l'Ajuntament a assistir-hi i a dir-hi unes paraules.

De manera molt breu m'agradaria destacar unes quantes evidències que, sempre segons el meu parer, ja fa temps he pogut constatar i que vénen a resumir el que allà vaig dir-hi:

1) Dinamisme. A dia d'avui el futbol és l'activitat de lleure que genera més dinamisme al municipi. Sense cap mena de dubte i sense desmerèixer la feina que es fa des d'altres associacions, no hi ha cap altra entitat local que aglutini tantes persones al seu voltant. Entre pares, mares, delegats i entrenadors que hi col·laboren desinteressadament el número de gent que participa setmana sí i setmana també de l'ambient i l'entorn del futbol és moltíssim.

2) Cohesió social i integració. Sant Pere Pescador presenta algunes peculiaritats com a poble. Una d'elles és l'elevat percentatge de població nouvinguda o immigrant existent, sobretot molts joves que provenen de famílies amb unes pautes culturals que comporten un elevat índex de natalitat.

Seria molt difícil comprendre la realitat municipal sense entendre que una part important de la cohesió social s'aconsegueix gràcies a la tasca que es fa des dels clubs esmentats.

Això no obstant, paga la pena reconèixer que el primer pilar de la cohesió social és principalment l'escola gràcies a l'acollida de mainada immigrant en edat d'escolarització obligatòria. En horari extraescolar, però, la pràctica esportiva agafa el relleu, tant pel que fa als joves escolaritzats com als que no ho estan. A la seva manera el futbol també contribueix a la gestió de la multiculturalitat.

Gairebé sense voler-ho ni escollir-ho, sense massa recursos ni instruments a l'abast, un modest club de futbol espontàniament s'ha convertit en un dels motors de la integració i de la cohesió social al poble. I aquest fet té un valor segurament incalculable. Més del que tots ens podem imaginar.

3) Inclusió. La integració a través de l'esport és fonamental i importantíssima per evitar situacions de fractura i d'exclusió social que impedeixin l'accés a la població nouvinguda de serveis tan indispensables com pot ser la pràctica de l'esport. El risc que una situació d'aquesta mena comportaria per a la convivència és important.

3) Formació. La pràctica esportiva també ha de ser entesa com a vehicle per aprendre pautes relacionals i de conducta i, en aquest sentit, el futbol hi ajuda des del punt de vista d'esport col·lectiu.

La pràctica del futbol no es pot dissociar del fet de formar-se jugant. No sé fins a quin moment concret ni fins a quina categoria, però el futbol de base té un component essencial de formació que en els més petits té tanta o més importància que la competició. Amb l'edat, aquesta formació va deixant pas a una cada vegada més necessària competitivitat per assolir resultats.

4) Educació. Formació és educació, en aquest cas educar-se jugant.

5) Foment. La creació d'un equip femení també diu molt a favor de la progressiva equiparació de gèneres en la pràctica esportiva. El foment de l'esport entre col·lectius amb especials dificultats d'accés per practicar-lo en condicions d'igualtat és fonamental.

En un moment on molts posen en dubte la supervivència de valors com l'esforç o l'excel·lència en les nostres societats, no em sembla gens menyspreable la feina que diàriament i modesta es pot exercir en la quotidianitat d'un club per fer possible que el fràgil equilibri de convivència entre cultures vagi endavant o que s'afavoreixi la pràctica de l'esport femení.

Des d'aquí encoratjo als membres de la junta directiva perquè tinguin sempre ben present la repercussió positiva de la seva feina i, tot i que em consta que ja ho saben, mai hi és sobrer tornar-ho a recordar.

A Sant Pere es porta l'esport.

A poc a poc, entre tots, aneu fent poble.