Els blancs i els negres.

Igual que l'eterna discussió sobre si primer ve l'ou o la gallina, hi ha qui pensa que a la vida o tot és blanc o tot és negre. A l'altre costat, en canvi, hi ha qui pensa que enmig de tots dos colors hi ha una àmplia gamma de grisos.

Per dir-ho d'altra manera, hi ha qui creu que en situacions vitals davant les quals cal prendre decisions només hi ha dues postures que valguin. Per citar un exemple: "o és que sí o és que no". D'altres pensen que els matisos són importants perquè ajuden a ser més omnicomprensius i a apropar-nos a situacions que, per altra banda, serien difícils d'entendre sense aquest ampli ventall de tonalitats. Per exemple: "no ho sé", "potser", "depèn", "això és relatiu"...

Tinc un amic amb el qual sempre parlem del mateix i no hi ha manera de trobar-nos a mig camí. Ell creu que o blanc o negre i jo, en canvi, sempre sóc més prudent i ho veig tot molt més difuminat.

El més curiós de tot és que darrerament m'he adonat que ambdós tenim molt més en comú del que pensàvem, és a dir, sigui quina sigui la forma de dir les coses, en el fons pensem de manera similar.

No hi he trobat cap altra explicació que la següent: penso que allò que ens diferencia és allò que ens manca o ens complementa. Ell és blanc o negre perquè així li han anat les coses millor i, perquè no dir-ho, segurament és una manera més senzilla d'afrontar els reptes de la vida, evitant fer filosofia de tot i que s'arribi a carrerons sense sortida. A mi, contràriament, el blanc o el negre, el tot o res, m'ha portat més maldecaps que satisfaccions i en les "mitges tintes" he après a moure'm amb més tranquil·litat i em trobo més còmode. És qüestió de gustos...i de supervivència. O potser és aquesta mania meva de relativitzar-ho sempre tot!

És sorprenent, però en funció de la situació en què et trobes, hi ha vegades on no hi ha més solució que o el blanc o el negre, malgrat dins teu saps del cert que és gris del tot! En termes d'empresa, la gestió de persones i col·lectius, les reunions, les dinàmiques de grup, les negociacions, etc. necessiten molta mà esquerra, equilibri i punts d'entesa, és a dir, més grisos. Les conclusions i les decisions que s'han d'extreure d'aquesta gestió, en canvi, requereixen més blancs o negres per tal que siguin funcionals, operatives i es puguin executar.

Curiositats a part, el cert és que m'agadaria tenir part de la seva determinació a l'hora de prendre decisions (i la seva claredat per no embolicar-me!) i voldria creure que a ell li agradaria tenir més paciència per afrontar les coses. I tot això pensant que la majoria de les vegades, sigui amb el blanc, el negre o els grisos, som capaços d'entendre'ns, arribar a mig camí i, el millor de tot, continuar parlant i discutint sense deixar de ser amics.

En definitiva, tant si és blanc o negre com si és gris, no hauríem d'oblidar mai que totes dues postures formen part de la mateixa moneda, com el dia i la nit, com la vida i la mort. Sobretot, hem de saber veure que el gris apareix quan es es barreja el negre amb el blanc i que allò important de veritat és saber donar una resposta adequada als reptes que se'ns van plantejant, tot creant punts d'entesa i no de discòrdia...

...sigui quin sigui el color!