La meva particular línia recta.

Resulta curiós com n'és de fàcil buscar referents. A mi m'ha passat fa poc, sense voler-ho, gairebé per casualitat.

Sense pràcticament saber-ho, ella sempre és allà, esperant quieta que hi arribi, la miri, marxi i torni a mirar-la la propera vegada.

Sense plantejar-m'ho s'ha convertit en un objectiu, un compromís, una fe. Recta, impoluta, com una doble contínua que no pot ser trepitjada ni envaïda per ningú, em serveix de guia i marca el camí fins al final. Em recorda que, per sobre de tot, cal fer les coses com les sents, ser un mateix i mantenir el criteri fins al final.

És de color blau, molt silenciosa, gairebé imperceptible. Però tothom que la mira sap que hi és per alguna cosa, que ens porta pel camí adequat per no desviar-nos. Ens serveix d'estímul i, sense dir res, ens indica que cal continuar, que l'arribada s'acosta, és a prop, però que, per damunt de tot, no deixem d'avançar, que no hi ha altre camí que el que es fa caminant.

A poc a poc, sense diàleg, m'ajuda a tirar endavant i em recorda que els camins es tracen a mesura que els anem dibuixant, que tot està encara per fer i que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Sense estralls, a cada esguard m'adono que em parla més i més sense dir absolutament res. Ella hi posa l'escenari, jo el contingut. Ella hi posa l'escena, jo el guió. Així és fàcil entendre'm-hi. Millor, deu pensar ella, un que parli i l'altre que escolti.

Ella és la meva particula línia recta, blava, d'un blau fosc marí agradable, que convida a seguir-la mirant. Quan perdo el rumb, ella apareix i silenciosament em retorna al bon camí.

És la meva particular línia recta, d'un blau ple d'esperança.