Potser massa sovint cometem l'error de pensar que estem preparats per afrontar qualsevol situació. Tot i que jo sóc dels que pensa que mai te'n vas a dormir sense haver après alguna cosa nova, l'altre dia vaig quedar totalment descol·locat i pràcticament sense paraules.
Si la feina m'ho permet, tinc la costum de fer el cafè en alguns bars del poble, sobretot per esbargir-me una estona i aclarir les idees. Normalment no m'hi solc estar més d'un quart d'hora o vint minuts, el temps just per fullejar els diaris i parlar banalment de coses no massa transcendents amb el personal o clients del local.
El dimecres però, em vaig trobar en una situació que podria ser del tot normal si no fós per qui es va dirigir a mi i per la forma com ho va fer.
És bastant habitual que els veïns s'adrecin a mi per fer-me alguna pregunta o consultar-me qualsevol dubte fora d'hores de feina -si és que n'hi ha- i m'ho prenc com una cosa que va lligada al càrrec. M'ho prenc amb filosofia, per dir-ho d'una altra manera.
El que no m'esperava és que un nen es dirigís a mi amb tota la solemnitat del món i acompanyat del seu pare, que tot expectant prudencialment es situava un parell de metres al darrere seu amb una postura protectora i els braços plegats, em demanés que si us plau arreglés els forats dels carrers del Bon Relax II per evitar que cap altre nen caigués i no s'obrís el llavi com li havia passat a ell.
El que va passar a continuació ja no té importància, senzillament vaig fer el que vaig poder, és a dir, vaig intentar justificar-me dient que tenim un projecte previst que esperem que es tiri endavant aquesta primavera i bla, bla, bla.
Més enllà de si el que vaig dir és cert o no -que ho és- vaig sentir vergonya. Molta vergonya.
No estava preparat per una situació d'aquesta mena i espero no estar-ho mai. Espero tenir la suficient humanitat per sentir vergonya quan les coses no es fan com s'haurien de fer.
Aquest nen, que a cop d'ull tenia una edat indeterminada entre els 5 i els 10 anys, em va fer tocar de peus a terra de cop, i la patacada hauria pogut ser més grossa si no s'hagués adreçat a mi amb la senzillesa, educació, innocència i generositat que ho va fer.
Agraeixo profundament al seu pare que li digués al seu fill d'explicar a l'Alcalde el que li havia passat i estic content d'haver estat en aquell lloc en aquell moment i haver-me hagut d'enfrontar amb una situació d'aquesta mena. L'agraïment és doble per haver gosat fer-ho amb aquesta naturalitat.
Suposo que, en el fons, hi som una mica per això. Mai hauria imaginat que la mala gestió municipal pogués provocar que un pare prohibís al seu fill anar amb patinet per por que es fés mal.
En qualsevol cas, ho sento.
Sé que ho repeteixo sovint, però el primer sempre són les persones.
2 comentaris:
Felicitats pel bloc. Escriure vol un esfoç, però l'aclariment d'idees que en deriva recompensa amb escreix. Coincideixo, efectivament, que cal posar en valor el patrimoni santperenc, però lamento haver de qualificar de propaganda aquesta afirmació posada en boca d'un alcalde que no s'ha dignat a rebre un ciutadà que vol reformar un edifici del barri antic (c/del Riu, 11). danielbonaventura.com
Sr. Bonaventura,
Més enllà d'entrar a polemitzar, crec que és important recordar que els ajuntaments tenen una manera de funcionar organitzada i que, en concret, pel que fa a iniciatives com la de reformar edificis cal primer reunir-se amb els serveis tècnics municipals, que són els que des d'un punt de vistà tècnic i no polític han de valorar la proposta segons la normativa existent.
Per altra banda, val la pena aclarir que no seria una bona pràctica per part de l'Alcaldia decidir quines reformes d'edifics mereixen quedar exemptes de pagar els impostos i les taxes d'obres i quines no. En aquest sentit, les ordenances fiscals deixen molt clar que la rehabilitació de façanes i la supressió de barreres arquitectòniques són sensibles d'aquesta bonificació. A dia d'avui, aquestes reformes estan exemptes de pagament.
No obstant, la reforma integral d'un edifici no gaudeix d'aquesta bonificació i, per tant, ha de pagar els tributs municipals com qualsevol obra nova.
La nostra tasca és vetllar pel patrimoni però també ser justos amb tothom i na crear greuges entre els veïns.
Comparteixo la iniciativa de voler reformar l'edifici però no la de reivindicar estalviar-se el pagament dels impostos i llicències, tal i com fa la resta de veïns del poble.
No obstant, per a qualsevol dubte, aclariment o malentès estic a la seva disposició.
Jordi Martí Deulofeu
Publica un comentari a l'entrada