Tòpics.

Fa anys que Sant Pere es mou entre dues aigües. En essència, podríem dir que el municipi té dues grans ànimes: l'agricultura i el turisme de càmping.

Massa sovint s'ha sentit a dir que l'existència d'una suposava la negació de l'altra. Si aquesta és la situació, mala peça al teler.

Si bé és veritat que els orígens del poble són eminentment rurals i lligats al treball del camp, no és menys cert que el turisme de càmping ha trobat en les platges i l'entorn natural de Sant Pere un indret privilegiat que l'ha convertit en un motor de l'economia local degut, en part, a l'enorme prestigi i qualitat de les seves instal·lacions.

Ja fa temps que penso que els tòpics hi són per trencar-los. La realitat és tossuda i s'entesta a demostrar-nos que allò que fa precisament atractius els nostres càmpings és precisament l'incomparable medi natural que els envolta: el Mar Mediterrani, el riu Fluvià, i també els conreus de fruiters que ensenyen camps nets i arbres florits, segurament molt abans que la influència que exerceix en aquests turistes el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

Casualment, l'altre dia algú vinculat directament al món del càmping em comentava que un estudi indicava que gairebé el 40% del PIB del poble provenia de l'activitat de càmping. Si aquesta dada és certa, no s'hauria de desmerèixer.

No sé si ha estat un tòpic que ha servit per crear un enfrontament inexistent, però crec que entre tots hauríem de començar a donar un tomb a aquesta situació. Naturalment, m'agradaria que molta més gent del poble en situació d'atur trobés feina (encara que només sigui de temporada) als càmpings i que no haguessin de treballar en condicions precàries en altres llocs més llunyans i amb pitjors retribucions econòmiques. També seria recomanable millorar la mobilitat entre un costat de riu i l'altre. Els comerços, bars i restaurants ho agrairien. Tot és millorable, ho reconec.

Durant anys els càmpings han servit de locomotora econòmica en un país on l'entrada de divises com a conseqüència del sector serveis, sobretot turístics, va permetre que, mica en mica, s'anés equiparant el nivell de vida amb el de la mitjana dels països europeus.

Amb això no vull pas dir que tot el que s'ha fet des del món del càmping sigui immaculat. Només vull constatar que al cèsar el que és del cèsar. La dinamització econòmica que comporta el turisme de càmping transforma Sant Pere de soca-rel durant els mesos que dura la temporada. Un municipi que amb prou feines supera els 2.000 habitants passa de sobte a vetllar per una població estacional que supera els 15.000 habitants i que, d'una o altra manera, són responsabilitat municipal encara que exerceixin el seu veïnatge de manera especial i esporàdica.

Anys enrere, quan el planejament urbanístic permetia convertir els espais ocupats pels càmpings en zones residencials, l'estratègia empresarial de la gran majoria de càmpings va ser optar per mantenir l'activitat i renunciar a convertir el turisme d'acampada en un turisme basat en el totxo. Tot i que és cert que aquesta estratègia obeïa fonamentalment a criteris estrictament econòmics, és a dir, que als càmpings els sortia més a compte mantenir a llarg termini l'activitat, sempre es podia haver actuat sota criteris d'immediatesa pel que fa als ingressos i beneficis econòmics (el famós pa per avui i gana per demà). Això, tal i com ja he dit abans, majoritàriament no va ser així.

Algú s'ha preguntat què i com seria Sant Pere Pescador si mentre això va ser possible s'haguessin anat construïnt urbanitzacions? Quina seria l'alternativa al que som ara?

A dia d'avui, el poble tindria una població que difícilment baixaria dels 10.000 habitants i un munt de problemes al damunt de la taula: manteniment de carrers, mancances urbanístiques arreu, nuclis aïllats amb forma de taca d'oli assentats al territori de manera irregular, una identitat diferent o múltiples identitats, etc.

El poble ha après a conviure d'aquesta manera i ha trobat el seu encaix en aquesta doble realitat, la d'un poble que gaudeix d'un ambient tranquil durant els mesos d'hivern i que veu transformada la seva quotidianitat dues vegades a l'any: durant la recollida de la fruita dolça (estiu i mes d'octubre) i durant la temporada de càmping (de la Setmana Santa a finals de setembre).

El camí més difícil és el que ja s'ha recorregut. No és per res, però crec que no tenim res a envejar a d'altres models turístics existents a la Costa Brava. Qui podria dir en veu alta que en el seu terme municipal conviuen l'agricultura i el turisme de càmping amb aquesta naturalitat?

Si estem d'acord en això, som-hi! Donem el valor que es mereixen les coses. La nostra feina és posar en valor el patrimoni de què disposem. Per una banda els nostes conreus, les nostres platges i el riu, el patrimoni agrícola i natural, el noste territori i el nostre paisatge, també el litoral, que és verge. Sense oblidar la cultura i la nostra cuina. Per altra, un sector càmping potentíssim que ha creat un micromercat capaç d'entomar millor que altres sectors turístics (els hotels i els apartaments) la situació de crisi econòmica i que es manté en uns índexs d'ocupació acceptables.

Qui sap si d'aquí a uns quants anys la posada en valor i descoberta del territori, incloent-hi el camp i el mar i els oficis tradicionals, serà també una font de negoci i d'ingressos bàsica per les famílies de Sant Pere. Tant de bo això pugui ser complementari a l'activitat agrícola o, com a mínim, compatible amb el manteniment de les activitats del sector primari: agricultura, ramaderia i pesca (turisme rural, visites guiades lligades a la producció del camp, als arts de la pesca, a les dunes, als oficis tradicionals, al patrimoni cultural, agrobotigues, etc.).

Mentrestant, convivim com fins ara, respectant les nostres dues ànimes i animant-nos a trobar punts en comú i sumant esforços. Cal que la promoció econòmica i turística del municipi casi els nostres recursos lligats a la terra, el riu i el mar i les nostres potencialitats amb les demandes dels turistes que ens visiten per tal d'oferir paquets i ofertes atractives. Si tenim certa estructura, cal dotar-la de musculatura.

Qui sap si en aquesta estratègia hi ha de participar el sector públic i el privat, bé sigui a través d'un patronat de turisme, o bé a través d'una mena d'oficina de promoció i desenvolupament econòmic a l'abast de les nostres modestes possibilitats.

El futur va per aquí.

Temps al temps.